La nena està prenyada. La família no en parla. Ha estat evitant el tema des del primer moment. I ho continua fent malgrat l’avançat estat de gràcia d’ella. Un dia va arribar a casa i durant el sopar va anunciar la notícia als pares. Com que no se li coneixia parella estable, els pares ni van molestar-se en aixecar el cap de la taula. ‘Estic prenyada i penso tenir-lo’ va insistir-hi. L’autoritari pare va contestar impertèrrit: ‘no pensis que tens dret a trencar l’harmonia d’aquesta família portant al món un nen bord’. Ella vol tenir el fill però, res no sembla evitar el seu enorme desig de fer-ho. Per una vegada ha mantingut en secret la seva relació i per primera vegada també s’estima la seva parella i vol arribar fins el final amb la criatura, peti qui peti. Els pares, estan carregats de prejudicis no contemplen permetre-ho. Mai no han perdonat que ella rebutges el noi de família bona qui desitjaven per ella. Un noi que, de fet, la maltractava i l’humiliava sempre que en tenia ocasió. Els seus progenitors no semblen entendre que els temps han canviat. Volen que avorti discretament i que tot continuï aparentment com sempre, sota una esmorteïdora i hipòcrita calma.
Aquest recorrent argument de vodevil descriu bastant aproximadament el moment social a Catalunya. S’ha arribat al final d’un camí que s’insistia com únic. L’Estat plurinacional i el federal s’han confirmat com una cortina de fum de l’esquerra espanyola i un mer projecte inacceptable per a una dreta ‘customitzada’ de moderna però encara reaccionària. El catalanisme autonomista i federalista ha esgotat el discurs i ha malbaratat les forces amb la seva insistència a continuar explorant una via que a hores d’ara saben morta.
Els sectors productius estan patint no només els efectes de la crisi, sinó també les conseqüències d’estar limitats per unes infraestructures que no arriben, una inversió que els esquiva i un secular boicot a la resta de l’Estat. Amés l’atur no para d’augmentar i el país, mancat de poder de decisió i espoliat fiscalment, mira incrèdul la boleta i els gots del triler de Zapatero.
El món universitari viu de manera més trasbalsada que la resta del continent la transició al model Bolonya. Insuficientment dotat i feblement motivat veu com des de la política espanyola de beques, al creixent elitisme que s’està introduint, fan créixer la tensió (no només entre els estudiants) i la desconfiança en l’ensenyament superior públic.
La classe política més mediocre del darrers cent anys va a remolc de les circumstàncies i, sense voler-ho, paral·lelament a l’eufemisme ‘desafectuós’, està covant una esperançadora societat civil escopint personatges de la vàlua de Carretero i un reguitzell d’organitzacions de tot caire desacomplexadament sobiranistes.
I els creadors d’opinió? La classe periodista sembla cada cop més orientada a acceptar la via secessionista. Encara, però, és víctima de narcotitzadores rutines i les seves fidelitats a mitjans amb interessos econòmics a l’altra banda del riu. Per quan de temps més haurem de sentir el tantra ‘no hi ha un model de país’? I quin model hi proposen els benpensants caps del gremi? No hi busquin més, no hi més model que el que no hem tastat des del 1714: Independència o mort.
Al melodrama la nena creix, madura i marxarà de casa dels pares per iniciar el camí a la felicitat. Renunciarà al que calgui perquè sap de totes totes que el contrari seria un suïcidi, una gradual mort en un món que, malgrat tot, encara paga la pena.
