Mentre, i més en pre-campanya electoral, ens plouen els èxits econòmics només gràcies a la genial gestió d'aquest govern, que és l'únic que ho fa i ho pot fer be, sabem que el petroli ha baixat més d'un 50% (encara que no es noti tanta baixada en la benzina a l'hora de carregar el dipòsit. On es queda la diferència ?), i que la pujada del turisme es deu més aviat a la situació de risc que es viu a bona part de la riba del Mediterrani, i que per a pagar les pensions estan buidant el seu Fons de Reserva, etc.
En mig de l'auto-complaença gratuïta, la Generalitat de Catalunya viu immersa en una situació d’ofec financer que afecta a tots el catalans i que, si be també es deu a alguna causa totalment aliena, com és la crisi econòmica que abasta quasi be tota Europa, es com a conseqüència de la decisió política en quant al repartiment del sostre de dèficit de les CCAA i de l'accés al FLA (Fons Liquiditat Autonòmica).
Catalunya representa quasi be un 20% del PIB estatal i més del 25% del seu comerç i el desfaç amb el que rep tothom el pot veure per les balances fiscals, doncs be, es dissimulen, s'amaguen, s'omple el territori de mentides i porqueria deixant els catalans com el que no som, i llestos. I si no sempre queda escudar-se darrera de que no es pot tocar res ni es pot parlar de res perquè seria atemptar contra la sobirania nacional, o de que un possible dret a decidir dels catalans hauria de ser amb veu i vot de tots els espanyols -com si a fora de Catalunya a algú li pogués interessar que Catalunya pugui ser un estat sobirà o independent, tret de que amb això se'ls hi podria assecar la mamella de la que xupen, via la «solidaridad»– i. si amb tot això encara no n'hi ha prou, sempre hi haurà el Constitucional.
No tenen cap discurs que pugui presentar els avantatges de seguir a España, estan convençuts de que no els cal. Es creuen que només hi ha el deure d'obeir i no hi ha res a discutir. El sentit de possessió no els deixa veure que en els temps que estem la mare dels ous és parlar, seduir, convèncer.
