La majo­ria de per­sones que han immi­grat a Catalunya ja se n’han enam­orat

Ahir vaig par­tic­i­par com a sots­di­rec­tor de la Fun­dació Nous Cata­lans a un debat sobre immi­gració al pro­grama “L’illa de Robin­son” d’elpuntavuiTV. Hi van sor­tir reflex­ions inter­es­sants sobre­tot enfo­cades en per què hi ha per­sones immi­grades que retor­nen als seus paï­sos d’origen.

 

La pre­gunta que podria tenir una fàcil resposta donant la culpa a la crisi econòmica té més com­plex­i­tat i això és el que vaig inten­tar explicar i el que avui vull explicar aquí en forma d’idea gen­eral. És cert que hi ha per­sones immi­grades que retor­nen al seu país d’origen, també és cert que no tanta com es diu. Cert que el nom­bre de per­sones immi­grades van min­vant a les estadís­tiques. Sobre­tot per dues raons. La primera, perquè només l’any 2013, hi va haver vora 80.000 nacional­itzats estrangers. Vol dir que 80.000 per­sones que fins aleshores eren con­sid­er­ades estran­geres, van pas­sar a ser nacional­itzades (espany­oles). I en segon lloc per la mobil­i­tat cada veg­ada més creixent.

 

Igual que molts joves en els dar­rers anys i mesos han anat a Europa a bus­car feina, també ho han fet moltes per­sones immi­grades. Per­sones que estaven aquí i ara estan a França o la Gran Bre­tanya, per­sones que tenen la família aquí i tre­ballen allà uns mesos i tor­nen amb ingres­sos. Per­sones que han tor­nat al seu país d’origen a inver­tir els seus estalvis en un petit negoci tot esper­ant que la situació aquí mil­lori i poder tornar.

 

Cada veg­ada la mobil­i­tat anirà més. I és cert que ara aquest fenomen s’ha accel­erat per la crisi econòmica però cada veg­ada som més glob­als i és més factible econòmi­ca­ment viat­jar en busca de noves opor­tu­ni­tats, de noves maneres de fer o sim­ple­ment en recerca de creix­e­ment per­sonal o acadèmic. Migrar cada veg­ada és menys un drama per esde­venir quel­com posi­tiu, les migra­cions defin­i­tives baixen i el que aug­menta és la mobil­i­tat permanent.

 

Dit això, la majo­ria de per­sones que han vingut els dar­rers anys a Catalunya se n’han enam­orat. Se n’han enam­orat igual que els 70.000 con­gres­sistes estrangers del Mobile World Con­gress que tornaran quan puguin, de vacances amb la família o a inver­tir des de les seves emp­re­ses. El que pre­tenc explicar és que més enllà de que algunes per­sones retornin al seu país la immensa majo­ria ja s’ha fet de Catalunya el seu país. Hi porten molts anys, han creat vin­cles, han par­tic­i­pat en el seu creix­e­ment econòmic, han for­mat famílies i en molts casos han tingut fills.

 

La immi­gració a Catalunya és defin­i­tiva. I sem­pre hi haurà movi­ments migra­toris, altre debat serà com ho ges­tionem a par­tir d’ara. Però els 7 mil­ions i mig de per­sones que vivim actual­ment a Catalunya, els 7 mil­ions i mig de cata­lans, som els qui ara estem cri­dats a con­struir el nou país, el país lli­ure. Les per­sones immi­grades són ali­ades nat­u­rals extra­ordinàries del procés d’independència i és que són per­sones valentes, per­sones que ja han renun­ciat a molt o a tot una veg­ada en busca d’un futur incert. Per tant ho poden tornar a fer i ho faran recolzant el procés d’independència si els que estem con­vençuts som capaços d’explicar i com­par­tir el nos­tre pro­jecte comú. Si som capaços, en defin­i­tiva, d’explicar que si anem a con­struir una Catalunya inde­pen­dent és per tots i és per anar a mil­lor. Com sem­pre dic, és a les nos­tres mans. El dia 27 de setem­bre votarem!

www.ericbertran.cat