En Felipe, de Quino, és un dels personatges de ficció més aconseguits per representar el trastorn obsessivocompulsiu i el pessimisme. És l’angoixat permanent, que somnia, com no podia ser d’una altra manera, amb ser el Llanero Solitario. Una ironia cruel d’un autor el qual, tanmateix, sovint es deixa entendrir pels seus personatges.
Mafalda, des de ben petita, sempre ha estat una de les meves obres preferides. El meu primer llibre de Mafalda, el número tres, me’l va regalar la meva germana un matí de diumenge. Havia vingut a Granollers a veure’ns amb el seu xicot. Jo tindria vers sis o vuit anys. Estàvem a l’antic bar del Casino, on ens havíem refugiat de la pluja. Aquell dia va ploure a bots i barrals i les clavegueres es van inundar. La meva germana el duia a sobre, a la bossa, perquè suposo que pensava llegir-lo a l’autobús, tot i que si venia acompanyada del xicot, no crec que llegís gaire durant el trajecte. Llavors venia a Granollers en autobús, no en tren. En aquella època els trens per venir a Granollers sortien de l’Estació de França. D’això fa més de vint-i-cinc anys. No sé per què, al final me’l va donar i jo me’l vaig quedar. Suposo que a ma germana la Mafalda no li agradava gaire.
Amb aquest volum vaig començar la meva col·lecció i llarga relació amb la Mafalda. Com a molts altres nens, em va agradar. Mafalda té molts nivells de lectura. Evidentment, no podia entendre moltes de les tires. De fet, quan em vaig tornar una veritable lectora de la Mafalda fou a l’estiu del 94, quan anava a l’institut. Llavors em vaig comprar tots els volums que s’havien publicat. A l’òmnibus de Lumen encara li mancaven anys per sortir a la venda. Crec que ni llavors entenia la totalitat de les tires ni podia valorar justament l’agudesa de moltes d’elles. La vinyeta que reprodueixo a continuació només pot ser profundament compresa quan hom ja disposa d’un cert rodatge en això de circular per la vida i ha sofert uns quants desencisos i desenganys. Les pàgines de Mafalda destil·len molta veritat.
Els personatges de Mafalda,arquetípics, estan paradoxalment tan ben definits i resulten tan memorables, que avui, molts anys després, encara els recordo amb gran nitidesa. A ells el món no els ha canviat. La Mafalda, en Guille, la Susanita, en Felipe, en Manolito, la Libertad… En Felipe i en Manolito eren els meus preferits. De petita, potser la meva predilecció residia en el personatge d’en Manolito, pel que tenia de còmic per la seva brutalitat i visceralitat. En créixer, em vaig decantar per en Felipe, perquè el seu patetisme i malenconia m’entendrien i encara avui em segueixen semblant entranyables.
Em sembla estrany com el món del còmic, si més no el nacional, mira amb cert recel aquesta sèrie. Potser perquè no n’aconsegueixen entendre l’èxit o perquè en tenen enveja. Mafalda és una de les millors obres que he llegit al llarg de la meva vida. I ara, uns vint-i-cinc anys després de la nostra primera trobada, em demano per què en Quino va triar una nena i no un nen per protagonitzar aquesta obra tan memorable.[soliloquy id=”226001″]
