Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

La lluita democràtica i la confiança (20/2/2018)

La lluita democràtica i la confiança (20/2/2018) Tenir por de l’estat és molt desconegut per a molta gent. En general, almenys en el Regne d’Espanya, hom no s’ha plantejat enfrontar-se […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 20/02/2018

La lluita democràtica i la confiança (20/2/2018)
Tenir por de l’estat és molt desconegut per a molta gent. En general, almenys en el Regne d’Espanya, hom no s’ha plantejat enfrontar-se a l’estat. Determinats grups, més ideològics, en canvi si que ho han fet, sigui a Catalunya, al País Basc o a Espanya, des de visions revolucionàries.
Confiar en la democràcia, o en la voluntat popular, és l’únic motiu per mantenir una lluita o resistència contra l’estat, sigui quina sigui la seva adscripció. Confiar en la democràcia significa creure, de forma quasi absoluta, que la mateixa qüestió que hom es planteja també ho és de qualsevol dels que vivim en la mateixa societat, o si més no majoritàriament.
Confiar en la democràcia és compartir les adversitats col·lectives, tot assumint que sovint no es podrà fer res o quasi res per apaivagar-les.  És acceptar una fragilitat total, com la que vivim a Catalunya des de la constitució de la República Catalana, a resultes del resultat majoritari democràtic i valerós del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017.
La democràcia catalana és aquella que fa sentir als ciutadans resoltament integrats, acollits i projectats per encarar els projectes col·lectius que necessàriament cal emprendre.  I això, en una societat madura, significa passar de la por a la confiança, de la por a l’estima i de la por a la il·lusió.
La persona lliure, en democràcia, no espera l’aprovació de l’entorn, ni molt menys de l’estat. Viu conforme a les seves conviccions sempre confrontades amb la realitat dels veïns, els companys de feina, la família propera i llunyana, els amics d’estudis, … sabent que de tots ells només en pot esperar oportunitats compartides, en una esperança sense límits.
Aquest exercici, de mirar qualsevol dels que ens envolten o ensopeguem, com una persona igual a nosaltres, despullat de cuirasses o atributs, ofereix una perspectiva republicana d’una força impressionant només si es fonamenta en els valors de la confiança mútua, a resultes de l’exercici democràtic. En canvi la manca de confiança, genera por en qualsevol de nosaltres, tot veient núvols negres a l’horitzó, i ens converteix en persones tristes i angoixades.
Encarar la por, per l’acció repressiva de l’estat (espanyol, en aquest cas, tot i que no únicament) o per l’acció agressiva de determinades persones ultres i semblants, només és possible amb força de voluntat, per creure possible que apartar-se de la voluntat democràtica no té cap recorregut. És una esperança quasi al límit de la raó, ja que la fragilitat ciutadana té tants pocs mitjans i es tant poc organitzada que costa de creure-hi.
Però l’estat i qui sigui que violenti la democràcia no pot viure al marge de la ciutadania, que amb un sol batec, creu en les seves atribucions, al inscriure la seves decisions dins del conjunt de la societat. I efectivament, aquesta és l’autèntica servitud de la democràcia, ésser autèntics instruments de la realitat que col·lectivament ens atorguem, que a Catalunya, ara , és, ni més ni menys que un estat independent en forma de república. Si és així, com ja es va traspuant, l’esforç popular és cada dia més efectiu i transversal.
Ara caldria destriar quines ajudes i quins obstacles poden influir en la història d’aquesta fidelitat, per a que un cop identificades, hom sigui prou conscient del valor de la seva activitat i el seu compromís. Ho mirarem d’aportar en el següent escrit.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

Relacionats