Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

La independència com a pastanaga

Realment cal ser del gènere idiota, és a dir exactament com aquest poble, per creure que anem de debò cap a la independència. Per a mi l’interès, per dir-ho així, […]

Ricard Biel
Ricard Biel 18/01/2016

Realment cal ser del gènere idiota, és a dir exactament com aquest poble, per creure que anem de debò cap a la independència. Per a mi l’interès, per dir-ho així, malauradament no està a veure si aconseguim o no la independència en divuit mesos, sinó en com passen miserablement aquests divuit mesos entre les habituals queixes estèrils ploramiques i gestos estètics autocomplaents, i veure quina serà la nova ridícula pastanaga per als següents divuit mesos un cop expirats aquests divuit mesos famosos; l’interès, per dir-ho així, per a mi serà comprovar per enèsima vegada com els catalans s’obliden totalment de l’incompliment de la promesa dels divuit mesos un cop hagin passat, de tan il·lusionats com estaran ja amb la següent pastanaga que gustosament s’empassaran. En això consisteix justament el catalanisme. De moment ja se’ns està dient com qui no vol la cosa que això dels divuit mesos és un termini aproximat, perquè es veu que no cal filar prim. Total, no ve d’aquí, perquè entre proclamar la independència el 2017 o el 3017 només canvia un número, oi? A més, és tot just un sol número el que va del 2 al 3. Poca diferència. No cal fer-ne escarafalls, doncs. En fi.

Els mitjans internacionals ja han vist el llautó als catalans i s’adonen de l’absurditat de plantar dos milions o trilions de persones any rere any en extraordinàries manifestacions, per després no fer-ne res, d’aquesta força. Els mitjans internacionals comencen a lligar caps i s’adonen també de l’absurditat que suposa fixar una data límit per aconseguir la independència, una idea que naturalment no em consta que s’hagi ni considerat en cap ni mitja de les cent cinquanta independències que s’han produït al llarg de segle i mig. El que no saben a l’estranger és que aquí s’ha hagut de fixar una data límit justament perquè, com que no es pensa fer res d’efectiu de veritat per aconseguir la independència, per això cal la data, perquè l'esperança es delega a la data en ella mateixa, com a esquer il·lusionant a manca de convenciment real d’allò que representa que s’està fent. La data màgica regalarà la independència als catalans, només cal esperar i anar vivint, doncs, d’aquesta il·lusió tenint en ment l’any i mig a venir. Una superstició, vaja. Fe com a substitut de l’acció efectiva. Fe per compensar la immaduresa i la covardia. Una forma d’autoengany típicament català, vaja. Una de tantes. L’enèsima.

Tenim una llar d’infants per país. Un país que diu voler la independència però que curiosament està molt pendent de qui manarà properament a Espanya, i no pas per poder negociar millor la independència tal com es diu ridículament (negociar amb el nacionalisme espanyol, sigui del partit que sigui?), sinó per poder esperar una clemència que demostra l'absurda dependència mental dels catalans d'Espanya; un país que diu voler la independència però que curiosament està molt pendent de ser rebut oficialment pel rei del país de qui es vol independitzar, fins al punt que els catalans s’indignen quan se'ls nega aquesta rebuda. Els catalans diuen que han desconnectat d’Espanya, però curiosament es volen fer estimar per Espanya, el seu enemic de qui diuen voler-se alliberar. La cosa és de psiquiàtric. A mi tot plegat em faria riure si no fos que, francament, tanta síndrome d'Estocolm em fot fàstic. Sento vergonya aliena per tant de patetisme, per tanta estupidesa, covardia i indignitat. Deu ser aquest el concepte que tenen els catalans de “fer les coses ben fetes”. Llàstima que voler fer les coses ben fetes no és sinònim de fer les coses ben fetes. Altra cosa és que s’ho vagin repetint tant, això de fer les coses ben fetes, que finalment no dubten que les estan fent ben fetes. És el problema de no entendre ni voler entendre la diferència entre voler i desitjar. Els catalans no volen la independència, simplement la desitgen. Jo tenia un company de classe que desitjava ser astronauta. Mai no va fer res, però, per ser-ho. Ara està a l’atur. Suposo que deu creure que és un astronauta a l’atur. Molt català, ell.

Però de tot plegat el més sensacional és que ara el nou president de la Generalitat ens diu que no està previst fer una DUI, perquè el full de ruta a seguir és fer primer una constitució catalana i després referendar-la amb un referèndum. Molt assenyat, ja ho crec, si no fos que és demencial. Perquè tot això ho pensa fer sense haver trencat prèviament amb Espanya, o sigui trobant-nos encara dins del ventre espanyol; com si Espanya no existís, o com si haguéssim de donar per fet el seu tarannà democràtic que farà que el full de ruta català no rebi una estomacada cada cop que es pronunciï. En fi. És la política del qui dia passa any empeny, i demà serà un altre dia. És delegar a Podemos la celebració d’un referèndum pactat impossible. És prendre el pèl als catalans, els quals, atès el silenci que s’ha produït davant les intencions anunciades pel president Puigdemont, no consideren que se’ls estigui prenent el pèl, i tot per una simple raó: els catalans són, per començar, una presa de pèl per a si mateixos.

Tot plegat és no tenir cap intenció de fer la independència tret que l’enemic ens la regali. És continuar volent fer la truita sense trencar l’ou. És amagar el cap sota l’ala. I per sobre de tot és, per part dels polítics anomenats processistes, girar el mitjó i utilitzar l’efervescència independentista com a fugida endavant per continuar en el poder tot tirant de beta, lluny de ser l’independentisme un element de pressió que semblaria haver d’obligar els polítics catalans a prendre decisions responsables i coratjoses. I això només s’entén que sigui possible davant d’un poble burro a morir com aquest. Perquè ningú que tingui dos dits de front no es pot creure la idea de la creació d’una constitució catalana prèvia a la ruptura amb Espanya. Llegeixo en un article que cap poble que s’hagi independitzat, amb l’excepció de Guinea Equatorial (tot un exemple!), no  ha fet el seu procés constituent des de dintre la legalitat de la constitució del país del qual s’havia d’independitzar. Lògic. Entre altres raons perquè una constitució es redacta i es vota tant pels del sí com pels del no, i perquè es pot ser independentista però no estar d’acord amb la constitució redactada. O m’equivoco? En fi.

El més trist de tot és que el nou president de la Generalitat ja ha anunciat la presa de pèl des del primer dia. No se n’ha amagat, no ha dissimulat. I amb raó, perquè no li ha calgut. Perquè el més gruixut és que és el poble mateix, la víctima de l’engany, qui sent urticària només de sentir parlar de DUI. No hi ha poble més fàcil d’enganyar que aquell que vol ser enganyat. Suposo que perquè deu voler fer les coses ben fetes. En això coincideixen plenament polítics i societat civil catalana. “Ho farem tot per la via legal” insisteix el president Puigdemont per tranquil·litzar els catalans. I els catalans, lluny de posar-se nerviosos per aquestes intencions terrorífiques, callen o aplaudeixen. Res. Les dues cares de la mateixa moneda. Es comprèn, però. Al capdavall, suïcidar-se nacionalment no deu ser tan fàcil.

Relacionats