La fi del règim espanyol sobre Catalunya: república independent (26/1/2018)
La situació polonesa i les sol·licituds d’adhesió a la Unió d’Europea de Turquia ja ens demostren que l’estat de dret té moltes especificitats i , fins i tot , contradiccions. El cas espanyol no és una excepció, i ja molts exemples reals, que assumeixen clarament les institucions espanyoles, ens ho indiquen.
Els recents moviments, de càlcul de terminis, entre d’altres, que fa l’executiu espanyol, per medi de la seva executora, a nivell pràctic, la vicepresidenta, demostren un nivell d’estat de dret poc desenvolupat o de mínims.
Els drets i llibertats, en gran part regulats, pateixen greus deficiències, ja que resulta més pràctic l’acció de fet o de polítiques consumades , sempre més eficients i directes, malgrat s’apartin dels postulats mínims de la separació de poders i el règim de garanties (en especial, la presumpció d’innocència,…), entre els més importants d’un estat de dret.
L’estat de dret espanyol ni està preparat ni tolera la diversitat nacional en el seu territori, i això tensa fins l’extrem insostenible les solucions en base al dret, ja que indirectament afecta d’altres drets fonamentals com el de reunió, el de participació política, el d’igualtat, el d’opinió,… Sense voler-ho, així el propi sistema institucional espanyol danya les bases de la democràcia, tot plegat amb l’aval de la corona, que no resta neutral, i pren partit de manera desconsiderada contra la voluntat dels pobles perifèrics.
Certament, el moviment de fons que lidera aquestes greus amenaces a l’estat de dret espanyol prové del nacionalisme espanyol, el qual es regira sobre ell mateix amb l’objectiu de consolidar la seva posició en detriment de l’estat de dret. Aquesta aposta, de tipus reaccionaria i autoritària, del comú de les autoritats espanyoles, compte també amb el suport de les forces polítiques espanyoles.
Per a totes aquestes forces, el concepte d’igualtat, per medi de fórmules tan elaborades com al unió de mercat, eficàcia administrativa o millores legislatives, suposa un atac frontal a les ànsies de llibertat de les nacions que tenen subjugades sota una màscara democràtica fruit d’una transició d’un règim dictatorial poc transparent i molt condicionat.
A aquestes alçades, després d’un referèndum d’autodeterminació vinculant i de la seva convalidació democràtica per medi d’unes eleccions autonòmiques imposades i molt difícils, la república catalana emergeix definitivament com la salvaguarda per a Catalunya d’un estat de dret del tot diferent, tot i que per raons pràctiques hagi de seguir, per de seguretat jurídica i de transitorietat obligada, un ordenament viciat i amb poca efectivitat.
El procés constituent esdevé així un desig col·lectiu de magnituds considerables, no sols per assumir i respectar, les minories nacionals (principalment l’espanyola) si no sobretot per desenvolupar el conceptes i valors que fonamenten les democràcies europees, segurament en base als criteris més estesos de països com Bèlgica, Dinamarca o Àustria.
Precisament, la concepció republicana de ciutadania, i els seus principis informadors d’igualtat i fraternitat permeten aquesta solució. Ben al contrari del que passa amb un sistema monàrquic hereu d’una dictadura sorgida d’una guerra civil, de tipus genocida i feixista, conjuntament amb un nacionalisme espanyol desbocat dins de les estructures policials i militars de l’estat.
El pluralisme és una gran riquesa i en un ambient de llibertat permet un gran desenvolupament humà i social. La necessària contenció de les propostes extremistes, vivint en la contradicció, permet als humans descobrir i potenciar les seves millors facultats, que són al cap i a la fi, les raons últimes que tenen les societat organitzades i de la vida política.
El sentiment d’extracció, de tipus colonial que pateixen els catalans, o els que viuen i s’esforcen a Catalunya, ja és pròpiament una greu desigualtat que lamina les poques atribucions d’estat de dret que té avui l’estat espanyol. Per això, atesa la voluntat democràtica, no sobren motius per a que aquests desenvolupin el seu règim de drets i llibertat, per medi de la república independent de Catalunya.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
