Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

La falsa justícia de la televisió

El divendres a la nit vaig llogar una pel·lícula de DVD. Però tant hi fa el títol o si era bona. Quan el film va acabar, vaig voler fer un […]

Joan Camp
Joan Camp 07/05/2007

El divendres a la nit vaig llogar una pel·lícula de DVD. Però tant hi fa el títol o si era bona. Quan el film va acabar, vaig voler fer un zapping abans d’anar a dormir, a veure què posaven per la TV. Vaig endur-me una sorpresa en veure el súper reportatge sobre tot l’afer de la Isabel Pantoja. Era a La Primera, la cadena pública d’àmbit estatal. La que funciona gràcies als diners de tots. Aquesta era la cadena de televisió que dins del programa ‘Hora Cero‘ ens mostrava la cara amable i sensible d’Isabel Pantoja. El reportatge tenia tanta qualitat, que per tal de suavitzar una presumpta il.legalitat, apareixia el president del seu club de fans (juro que mai m’hagués pensat que en tindria un). Un home, que només per ser el seu fan número 1, servia per donar arguments amables de la cantant. Declaracions com ‘es imposible que Isabel haya hecho nada malo‘ intentaven fer un judici de la Pantoja a través de les pantalles. Com si la llei no s’hagués d’aplicar pels famosos, ja que la televisió pública es cuidaria prou de jutjar-los molt abans d’entrar al jutjat d’instrucció. Com si la justícia hagués d’emetre veredictes a través de les opinions dels amics de l’acusat.

És el mateix cas de Farruquito, el gran geni i bailaor que malgrat haver atropellat a un vianant, causant-li la mort, amb un cotxe que conduia sense carnet i volent-li carregar el mort al seu germà, les cadenes de televisió es van abocar en massa a generar el judici mediàtic. Després d’allò resultava impossible que ningú es carregués a una estrella. A un artista espanyol. Mai de la vida. Perquè la televisió, en aquest país, mana molt.

Les televisions públiques espanyoles fan aigües. Ja fa una pila d’anys, des de l’època en que Pilar Miró n’era la responsable, que aquestes cadens no fan res més que perdre diners i quota d’audiència. Però això sí, a uns preus totalment fora de mercat. Uns preus que, insisteixo, paguem tots.

Tenia un professor d’Economia Política que a través de les xifres ens demostrava que amb els diners que es consumeixen cada any a les televisions públiques espanyoles, es podria fer que els estudiants universitaris de tot l’estat, no només no haguessin de pagar per matricular-se, sinó que a més, podrien gaudir directament de 600 € extres. A continuació ens preguntava als alumnes, que qui de nosaltres sacrificaria aquestes televisions, i tenint en compte que n’hi ha una pila més que no ens costen ni un duro, a canvi d’aquests grans beneficis universitaris.

Quan fa 50 anys es va crear TVE (l’Hermida ja s’ha cuidat prou de recordar-nos tot això), era útil i necessari que l’estat invertís en una televisió pública. Era un servei útil per a la ciutadania en general, però deficitari per a qualsevol empresa. Si no ho feia l’estat doncs, no ho faria ningú. I gràcies a l’estat, hi va haver una cadena de televisió disponible per ser vista. Evidentment, no entro en els contextos polítics, ni en la qualitat dels continguts, ni de si mai com abans va ser tant una eina manipuladora. Només dic que si l’estat no hagués invertit en la televisió, no ho hagués fet ningú més, i que per culpa d’això haguéssim trigat una pila d’anys a poder veure una cadena de televisió.

Si les televisions espanyoles tanquen, faran un gran favor a la ciutadania. La ciutadania continuaria gaudint d’uns serveis que es mourien (una mica teòricament) per principis empresarials, I l’estat es podria retirar dignament, ara sí, després d’haver fet la tasca d’obrir camí quan va tocar muntar la primera cadena de televisió. L’estat es podria retirar del joc i destinar els diners que costa tota aquesta infrastuctura per invertir en nous camps, on ara -com quan es va muntar la primera televisió- cal de l’esforç de l’estat per obrir nous camps de negoci.

És per això que volem un estat. Volem un estat perquè es gasti els diners de manera adequada i racional. Invertint en investigació i desenvolupament, enlloc de malgastar-lo en projectes continuistes, que ja ens està ofererint el propi mercat gratuïtament. Només d’aquesta manera la ciutadania podrà començar a creure amb un govern que no disposa de mitjans propis que podrien ser usats amb caires manipuladors. Perquè llavors, també és fàcil ser republicà. Només caldrà que no facion com aquest cap de setmana ocupant totes les ones, per mostrar a tothom la gran bellesa de la família reial. I clar, qui es podria oposar a unes imatges tan precioses? Qui podria ser republicà en una societat així…?