Mai millor dit: ahir, els diaris n'anaven plens. Plens d'una uniformitat que, a primer cop d'ull, donaven ganes d'aplaudir. Potser sí, que la unitat d'editorials és una gesta històrica i ara som tots amics i ballarem, alegres, al voltant d'una flama. Però un servidor té un gran defecte: no em crec mai res a primer cop d'ull. Ho sento, tinc aquesta mala costum. Quan una notícia em trasbalsa, deixo que passin les hores, llegeixo comentaris, escolto què diuen els que en saben, contraposo opinions. I, així, a poc a poc, va gestant-se el meu personal criteri que, ves per on, sol ser diferent al que m'havia format de bon principi.
El que va passar en els diaris d'ahir va ser certament memorable per molts motius. El més destacat, que dotze periòdics editats a Catalunya (em nego a qualificar-los a tots de catalans pel simple fet d'estar editats a casa nostra) decretessin per unanimitat que tenim la dignitat malmesa. Catalunya té ferit l'amor propi? Ens sentim ofesos? La nostra dignitat està malmesa? Perdonin-me la discrepància, Srs. Directors, però la nostra dignitat és més ferma que mai. Les nostres raons i els nostres principis són massa sòlids com perquè un tribunal extranger els pugui debilitar. No és pas la nostra dignitat, la que està malmesa, sinó la de les institucions espanyoles. I el sentiment dels que no som autonomistes no és d'indignació, sinó d'alegria: aquest estatut no val i nosaltres ja ho sabiem.
Aquest Estatut, una lletja crisàlida transformada en bellíssima Ley Orgánica del Estado mercès a una dolorosa metamorfosi dins el càlid capoll de les Corts espanyoles, va ser finalment beneïda pel cap d'Estat, Juan Carlos, fa més de 3 anys. Que el poble català també el refrendés, és una anècdota, doncs la nostra opinió és del tot estèril. Fixem-nos només en aquest fet: la llei va ser aprovada per les Corts i sancionada pel cap d'Estat. He dit “cap” d'Estat, és a dir, la més alta figura de l'Estat Espanyol. Segur? Poc després, arriba el Tribunal Constitucional i, amb un “ep, espera't! Què has dit?“, se sitúa automàticament per damunt seu, desautoritzant-lo i posant al congelador la seva paraula, les seves ordres.
Que un tribunal compost per funcionaris posats a dit (amb el càrrec caducat!) s'elevi damunt la veu del cap d'Estat només té un nom, i no es tracta precisament d'un sinònim de democràcia ni de legitimitat. No som pas, doncs, nosaltres, el catalans i catalanes, els que estem ofesos. En tot cas haurien d'estar-ho ells: el rei, el president del Gobierno i el president de les Corts espanyoles. És la seva dignitat, la que està tacada. És la seva autoritat, la que està sent menyspreada. Aquest cop, no és a nosaltres, a quin han insultat.
Punt dos: sobta molt (però molt, eh?) que mitjans tan contraposats com els panflets del PSC (conegut col.loquialment per El Periódico) i d'UDC (alguns en diuen La Vanguardia), juntament amb una desena de mitjans de tots els colors, es posin d'acord en un tema tan visceral com aquest. Sorprèn perque, quan un diari adopta públicament una postura ideològica determinada, necessàriament ha d'haver rebut el vist-i-plau del partit que l'apadrina; en canvi, aquests mateixos partits no demostren intenció d'ajuntar esforços amb gestos concrets, més enllà de l'àmbit propagandístic. Sorprèn que no hi hagués aquesta concòrdia quan ens van passar el ribot, quan en insulten sense vergonya, quan incompleixen promeses, quan es van publicar les balances fiscals, quan van venir els falangistes, quan es va retirar la cobertura de TV3 fora del Principat, quan… Sorprèn que no ho fessin aleshores i que ho facin ara, curiosament coincidint en essència amb el missatge amenaçador de José Montilla (disculpeu, ara m'ha vingut una tos més tonta…). Talvegada no es tracti d'unitat, sinó d'unionisme.
L'Estatut és aquell plec de papers que, després de molt donar-hi voltes, després d'encertar molts sinònims i inventar-se molts eufemismes, acaba concretant, pura i simplement, que els catalans som espanyols. Per sort, tenim un Tribunal Constitucional que no ens els mereixem i, malgrat les inexplicables ganes dels catalans de preservar l'Estatut, aquest trontolla. Trontolla de debò i comença a obrir escletxes en l'statu quo actual, el que mantenia la situació més o menys estable i còmode per a tothom. No deu ser casualitat que Estatut i status tinguin la mateixa arrel etimològica: si trontolla l'Estatut, també trontolla l'statu quo. Obvi. I és això, l'statu quo, l'oasi, el que cal salvar. La nostra relació amb Espanya, és el que cal salvar. L'autonomisme i l'unionisme, és el que cal perpetuar. En cas contrari, aquesta insòlita coincidència d'editorials de premsa hagués sorgit fa molt temps i per raons molt més greus.
Punt tres: cal reconèixer que en José Montilla és un mestre saltant del Dragon Khan, en ple tirabuixó, sense fer-se cap rascada. I ahir ho va tornar a fer amb un mèrit afegit: que ningú se'n va adonar, o que tothom va fer veure que no se'n adonava. Ahir, els amos van fer quadrar a toc de xiulet tota la premsa del país. En primer lloc, perque la posada en escena d'aquesta cantarella (“mira que m'emprenyo, eh!“) requeria uns cors de veus blanques que omplissin l'escenari. I, després, perque urgia començar alguna maniobra de distracció sobre els casos de corrupció. Sí, aquest és el punt 3: la cortina de fum sobre les perilloses taques de corrupció que planen damunt Els Veritables Poders del país, dissimulada amb ridícules amenaces al PSOE i a l'Estat Espanyol.
Punt quatre: però tot plegat sortirà malament. La nostra classe política encara no s'ha adonat que el seu problema no és la desafecció o el desinterès, ni tan sols les mentides i la corrupció. El seu problema és que el poble ha dit prou i s'ha posat a treballar al marge dels seus esquemes. Ja no ens causen efecte les cortines de fum, ni estem tan preocupats per la crisi econòmica com per oblidar la veritable, essencial, històrica crisi. Als catalans i catalanes ja no ens basta un altre canvi estètic. Ara ho volem canviar tot. No en fem prou, amb un canvi de mobiliari: volem canviar de casa i de decorador (de fet, volem canviar de barri). I la monumental emprenyada que han agafat els mitjans espanyols en resposta als moviments dels unionistes catalans juga a favor nostre, doncs s'acosta el 13-D, el dia del gran escrutini, i aquests mitjans cavernaris tornaran a fer-nos la campanya, igual com ho van fer amb Arenys. Per això aquest punt quatre: la jugada els sortirà malament i l'statu quo trontollarà més que mai. Que bordin, doncs, els unionistes d'aquí i d'allà, que el dia 13 arriba el camió de la mudança,
