Dimarts, 4 d'agost de 2020 - Edició 740
La República

LA CUP I LA MOCIÓ DE CONFIANÇA

Al revés del que podria semblar, després de guanyar a Mas i d’embarrancar els pressupostos, la CUP no se sent en el millor dels mons. Sembla que ha entrat, amb […]

ISIDRE PALMADA BADIA
ISIDRE PALMADA BADIA 08/08/2016

Al revés del que podria semblar, després de guanyar a Mas i d’embarrancar els pressupostos, la CUP no se sent en el millor dels mons. Sembla que ha entrat, amb vertigen, al daltabaix. Els electors han protestat, sorollosament. El territori s’ha plantejat deixar-ho, sortir de l’organització. El secretariat ha dimitit i s’han fet noves eleccions. I avui, ningú no sap del cert si això frenarà. O bé si el declivi continuarà.
 
Defenestrar el capital, als seus representants polítics, era un somni. Qui podria pensar-ho? Obligar Mas a dimitir? Vinga va! Impossible! I, tanmateix, els d’Endavant i els trotskistes ho han assolit. Una festa! Un goig, vaja. Poques organitzacions socialistes se’n podrien ventar i anotar-ho. I ells ho havien aconseguit. Una fita històrica. Es tractaria, ara, d’aprofundir aquest procés i d’arribar a la revolució social.
 
I no solament això, també han tombat els pressupostos. Han mostrat el que tenien de classe, de retallada i d’injustícia social. Ells n’impulsaven uns altres, de pressupostos. Més revolucionaris, més d’aprofundiment de les contradiccions, més redistributius. No eren per llançar coets, ho admetien. Perquè depenien de Madrid i eren autonomistes. Tanmateix, amb aquests, s’aprofundia en la lluita social i provocaven un ambient favorable, d’empitjorament, de rigor i tibantor. Qualsevol espurna podria fer explotar una revolta social fantàstica. Ells ho anhelaven en les seves reunions de confrares i ho festejaven, en secret.
 
I això no obstant, no hi ha hagut festa, ni clamor, ni congratulacions. Més aviat, el contrari. Molta remor, molta contradicció, molta desorientació. La CUP no ho ha sabut vendre. No ho ha rendibilitzat, ni ho ha anotat en els havers. Al revés. Ho ha viscut en crisi, en desbandada, en perplexitat. Perquè la revolució no havia de ser social, sinó política. El procés era el de la independència i no el de la revolta d’octubre del 1917. Hi havia una passada de tres pobles, o més, en aquesta iniciativa. Ningú ho digeria. Ni els mateixos militants.
 
De fet, la CUP no s’ha erigit en l’avantguarda de res. Els de Podem i els de CSQEP no els han fet la gara-gara, ni els han respectat, ni els han admirat. Fins i tot els han trepitjat el terreny i els han manllevat el discurs. La CUP ha quedat descol·locada, fora de lloc i s’ha esberlat en mil bocins. Els que han plegat. Els que han saltat a altres organitzacions. Els que no els votaran mai més. Els que ho volen reconduir. Els que preferirien fer foc nou, però donen una última oportunitat. I un etcètera de posicions.
 
L’Anna Gabriel (Endavant) va subratllar que les decisions de la CUP no les pren el secretariat. Ho va dir just després de conèixer als nous elegits, que no són, sembla, ni de Poble Lliure, ni d’Endavant. Són la CUP estricta, diuen. Encara que molts els veuen una correcció a l’anterior secretariat, més permissiu a la revolució social. Va bé que la Gabriel ho recordi això, que no pintaran res políticament i que seran, solament, instrumentals i de coordinació. Perquè aclareix que dins la CUP res ha canviat i que manen els mateixos.
 
Amb tot, aquelles posicions ja no tenen recorregut. I o bé, els d’Endavant opten per callar i recloure’s una temporada, o bé els de Poble lliure hauran de decidir-se, ara sí, a seguir els seus postulats i trencar amb els primers. Perquè o bé es fa una revolució o bé l’altra. Les dues alhora, a la trotskista, no es poden assumir. Convé que s’ho parlin abans de la moció de confiança. O faran el paperina.
 
Banyoles, 8/8/16

Relacionats