Avui, 6 dels 15 membres del Secretariat Nacional de la CUP han plegat. La CUP de moment ha fet el primer pas cap a la independència total: trencar-se. Per aquí hi hem passat tots. El 2008 tothom se’n reia del trencament que es va produir a ERC, amb aquell famós Congrés. Se’n reien sobretot Solidaritat i Reagrupament, les dues escissions. Avui, una ha pràcticament desaparegut, i l’altra s’ha integrat a CDC. ERC va treure’s les rèmores autonomistes que quedaven i ara ja fa anys que navega força lliurement cap a la independència. El PSC també es va trencar i ara el que queda ja és purament PSOE. ICV s’ha anat desfent fins a integrar-se a Podemos, i finalment, la federació indestructible, Convergència i Unió es va trencar en benefici de la independència. CDC va trencar amb les cadenes del pujolisme i Unió se’n va riure. Avui UDC és només un cúmul de deutes sense representació. A l'ANC post Forcadell, la situació no és massa millor, entre sectors i amb la pèrdua de discurs.
La dimissió dels 6 membres (la majoria vinculats a Poble Lliure), és la segona conseqüència de la no aprovació dels pressupostos. La primera va ser l’anunci del president Puigdemont de sotmetre’s a una qüestió de confiança. El president va voler donar a entendre als cupaires que el que havien fet era molt greu. El trencament del pacte d’estabilitat i la traïció a l’objectiu de tirar pel dret amb la independència. Però no tot és dolent. Cal respectar el procés que la CUP enceta a partir d’avui i confiar que sabran redreçar el grup parlamentari i, sobretot, desitjar que aquest viratge sigui el que el país necessita ara mateix. Avui alguns opinadors convergents seguien amb desdeny les novetats cupaires, abocant la seva ràbia en algunes ocasions, com porten dies fent. No caiguem en això, esperem a veure si són capaços de tornar a pujar al vaixell, perquè aquest situació, com dèiem al principi, l’han viscuda tots els partits.
I mentre tot això succeeix, l’andalusa Susana Díaz, la líder del PSOE a l’ombra, a banda d’abocar pel gran pacte amb el PP, ha tornat a utilitzar l’odi contra Catalunya en els seus mítings electorals. És a més de recurrent, una gens noble tradició sentir líders andalusos o extremenys vomitar bilis contra el Principat. L’objectiu sempre és despistar la mala i pròpia gestió, i conservar els privilegis adquirits –sobretot econòmics- a costa del nostre esforç –principalment- i de la resta de l’Estat. Discursos de caire ètnic que no tenen cabuda en ple segle XXI, i que manlleven la credibilitat d’un estat que no és Nació ni és res més que el fantasma del que una vegada va ser un imperi que es pensava que dominava el món. Aquest és l’adversari que hem de batre, aquesta és la revolució que ara mateix podem guanyar.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
