El setembre de 2009, PSC i ICV justificaven la reacció del feixisme a Arenys de Munt donant cobertura institucional als manifestants falangistes i a l'advocat falangista de l'Estat, renegant així dels conceptes democràtics més bàsics i posicionant-se al mateix costat que Ciudadanos, el PP i la secció casposa de la judicatura. Resposta del tercer soci implicat en el Govern, ERC: silenci. Fa un parell de dies, Miquel Iceta deia que el PSC combatrà l'independentisme. Parlava, doncs, de combatre… el mateix soci que els ha portat la Presidència! Resposta d'aquest soci clau, ERC: silenci.
Un xic més enllà, Mas, Puig i Duran segueixen insistint en la mateixa línia pro-espanyola: garantir la governabilitat d'Espanya (una paradoxa espai-temps, com a mínim), anteposar la crisi econòmica a la crisi nacional (més paradoxes), reivindicar el concert econòmic (o sigui, seguir sent súbdits espanyols), invocar l'estat confederal (havia dit “seguir sent súbdits espanyols”?) i el llarg etcètera que ja ens hem après de memòria després de més de vint anys d'ambigüitats i confusió calculada.
El PSC també opina que els 600.000 catalans que han anat a votar caminen per falses dreceres. De forma similar pensa CIU quan s'afirma que aquests 600.000 catalans estan poc madurs. A uns i altres els hauríem de cridar a l'orella amb una vuvucela que les dreceres les traça el poble des de la seva saviesa innata. Per definició, la veu del poble mai no pot ser immadura ni pot anar per dreceres falses. Les dreceres que el poble traça en un marc democràtic són forçosament madurades, certes i, sobretot, inexorables. Per definició.
En fi, són les postures obertament antiindependentistes -o dependentistes- que tenim sobre la taula i, com a tals, em preocupen més o menys un rave. Ells sabran si els resulta rendible desaprofitar l'embranzida de les consultes populars i menystenir l'opinió de quasi 600.000 catalans. Ells sabran. Als no-dependentistes ja ens va bé que desaprofitin l'oportunitat de liderar una majoria popular com aquesta. El que em puja la mosca al nas és que, tot i les amenaces de combat (Iceta dixit), tot i la justificació del falangisme, tot i el col·laboracionisme descarat d'uns i altres, tot i l'ocasió d'or que es presenta de cop i volta amb el menysteniment dels partits majoritaris vers els seus propis simpatitzants, el meu partit, ERC, segueixi mantenint la clau en aquest mateix pany. Va sent hora de treure-li el rovell i mostrar qui és realment qui té el comodí en el pòquer del Govern d'Entesa, per comptes d'insinuar un apropament als confederalistes o de mantenir obertes les portes amb els federalistes. Al cap i a la fi, uns i altres acaben de confessar el seu unionisme, per tant, són contraris a la principal consigna d'ERC: la secessió.
Vaig creure'm -i encara em crec- l'estratègia d'ERC en els governs Maragall i Montilla i l'he defensat sempre davant la ràbia mal continguda dels meus amics convergents, davant els exaltats que ens titllen de traïdors i davant les moltes persones que no acaben d'entendre els motius d'aquesta estratègia. Em pregunto, doncs, per quin motiu avui em sento descol·locat. Potser perquè la -nova- fita del meu partit és ara el mateix concert econòmic que anhela CIU? O perquè el -nou- objectiu és ara el mateix i ambigu dret a decidir que pregona CIU? O tal vegada perquè resulta que l'opció 'independència o res' no porta enlloc, que ve a ser el mateix que proclama CIU?
Francesc Ferrer va sentenciar: “jo no m'he mogut de lloc. Són els partits, els que es mouen”. I així, en una utòpica cerca de la coherència, va transitar per quasi tots els partits catalans des d'abans de la mort de Franco fins a la seva pròpia mort. És el que té la coherència: que impedeix moure's de lloc.
