La ciutat de l’alegria

Ja la trobava a faltar peròja torna estar aquí com cada mes, el pamflet, vull dir la revista, a no! aquí en petitet posa…butlletí informatiu, i es que fins hi tot l’escut de Cornelianumsurt en petit i és que s’ha posat de moda amagar, vull dir robar l’autèntic protagonisme a qui verdaderament l’ha de tenir: la nostra vila, que surt en portada en una imatge nítida i clara en visió nocturna.
Després de l’índex, ens retrobem amb l’humilitat que tan el caracteritza, en Neró en versió Prêt a Porter, que torna a la càrrega amenaçant-nos amb unes MastersClassen política municipal o el que és el mateix, nits de insomni quatre anys més. Tot oferint-nos una petita treva per les celebracions que hi haurà per tota la vila en commemoració de la seva entronització, amb la benedicció dels seus 12.631 palmeros a sou entre guàrdia pretoriana i prosèlits , però ara fa quatre anys no eren 17.382?,  o estava mal fixada?, bé ara no vindrà de 4.751. En fi, també podem comprovar el seu extens coneixement en idiomes, sobretot en la vernacular, així ens estalviem el traductor que en època de crisi no està malament. A la pàgina següent ens ofereixen a doble plana un empatx de triomfalisme egocèntric, i a  continuació ens anuncien la imminent arribada d’un del seus ídols, segurament amb l’íntim desig d’emular-lo en un futur, dins d’un cercle de monòlegs en clau hispànica.
 I la resta de pàgines ja us les podeu imaginar, el món dels teletubbies on tot és festa, de la bona eh?. A mi personalment la que amb te el cor robat és la que un cop l’any es fa a l’entorn protegit de l’antic mas Oriol de l’Empedrat, és d’agrair que tant a mi i el petit reducte marginal a la que pertanyo, juntament amb la resta de catalanets, ens deixin gaudir d’aquest espai durant tot un dia.
El civisme, omple les planes on no hi veus cap pintada ni brutícia, i m’adono que tinc una visita pendent amb l’oftalmòleg. Una ciutat on els nens feliços hi son per tot arreu, se les campen tot el dia amb les activitats lúdiques i parcs equipats amb l’últim crit en gronxadors,  però no més feliços que seus progenitors que veuen com poden gaudir d’una plàcida jornada sense patir estrès provocat pel neguit de: que faig amb als nens?, si és que ens queixem per pur vici, qui no te feina el gat pentina, deien les avies.
I que em dieu de les nostres xarxes de transport públic que son l’enveja de tot el país?, una carrera d’obstacles pels vianants. Recordeu que l’esport és essencial per gaudir d’una bona salut, i que dir dels conductors que poden relaxar-se com si juguessin a una partida a la play, tot practicant els seus reflexos en l’art de la conducció pels nostres carrers, el que jo us digui: una ciutat perfecta.
A les últimes planes apareixen els nostres abnegats assalariats municipals, que intenten donar tota mena d’explicacions, pobrets! sempre predicant sobre camp erm, i tot per 30.545 ànimes que els van fer confiança. Mentrestant la resta se les campa per la ciutat de l’alegria.