La certesa catalana: un estat independent en forma de república (13/2/2018)

La certesa catalana: un estat independent en forma de república (13/2/2018)
L’abast i el contingut del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017 és més rellevant del que molts podem arribar a pensar. La Dinamarca del sud és una conquesta de molts anys i moltes generacions de catalans, provinguin d’on provinguin, que només té un defecte de partida: despertar totes les enveges i totes les misèries dels veïns espanyols.
En privat, milers i milers de catalans no independentistes, en aquests moments,  sovint del món de la cultura i de la política, i amb prou seny, ja manifesten la seva adhesió a aquesta aspiració nacional, sempre que el cost fos assumible, socialment i personalment. Efectivament, com a projecte col·lectiu és més estimulant que les possibles reformes espanyoles o el manteniment del sistema monàrquic.
El problema és el mecanisme per desfer-se d’Espanya, ja que el seu model autoritari i nacionalista no ho permet amb facilitat, tot i que democràticament si és possible com ho demostra el resultat del referèndum d’autodeterminació ocorregut. La gent, en general, no entén el sistema d’assimilació que practica i defensa el govern espanyol, de tipus repressiu i burocràtic. Catalunya per a ells és una colònia quan és de tots els ciutadans, siguin d’on siguin, si lleialment ho volen assumir com un deure cívic.
El govern espanyol, per medi de l’estat espanyol que també financem els catalans, com a contraprestació per deixar un cert marge d’autonomia, molt limitada, i equiparada a qualsevol altra realitat regional, té totes les eines i els medis per desenvolupar polítiques clientelistes i imposar servituds a la població. Per això, molts catalans que en privat reconeixen les excel·lències de la secessió, la Dinamarca del sud, tenen els seus raonables dubtes per entendre que podrien perdre aquests favors, fins ara reconeguts o, qui sap, si només tolerats.
Els sentiments populars són senzills i necessiten un plantejament  sincer i ben clar. Fins ara, malgrat multitud de decepcions, les màximes de tolerància  s’han mantingut, i per això els resultats han estat escassos, tot i la indubtable proclamació republicana independent del passat 27 d’octubre de 2017, com a data singular en la història d’aquest país. De la qual, una vegada més, en va sorgir una resposta col·lectiva molt mesurada i certament peculiar, a ulls del món i dels propis catalans: s’havia proclamat el naixement d’un nou país, la Dinamarca del sud, i no s’exercia aquesta decisió. Ni més ni menys, per a sorpresa de tothom.
El ritme ciutadà, amb molt de criteri, és en cas de la ciutadania catalana un requisit en tot, en contra del que es pensen determinats dirigents espanyols, que creuen en la manipulació i la direcció de les masses, com qui fa experiments de laboratori.  Va ésser el propi poble que va sospesar una marxa més lenta, quasi de desgast, abans d’inicar un procés de fets consumats que serien difícils d’implantar i d’explicar. El fet rellevant, al cap i a la fi, com s’ha vist, és la victòria, en camp contrari i sense totes les garanties, del passat 21 de desembre de 2017. Una victòria inapel·lable que permet, ja a hores d’ara, reeditar-la les vegades  que faci falta com a millor i més fàcil procés constituent de la república catalana.
La realitat espanyola, començant pel propi monarca, no està preparada per assumir la realitat dels catalans, la Dinamarca del sud, com a nació veïna independent,  com bé va explicar el president Puigdemont, i per això, amb una visió de perspectiva, escau actuar amb prudència.
En general, a Espanya hi ha molta desinformació i intoxicació sobre la realitat catalana, i també sobre la basca. Als espanyols, dins la dinàmica  nacionalista en la que han entrat, no els hi interessen els seus problemes colonials. Mai els hi ha interessat, i sempre ho han entès, quasi exclusivament, com un problema d’ordre públic i de seguretat ciutadana. És així com neguen sistemàticament solucions polítiques i neguen totes les opcions al diàleg i a una oberta negociació.
El que està succeint a Catalunya és només el principi del que succeirà també a Espanya, on les seves regions més conscients del gravamen unilateral i centralista que imposa el sistema de govern monàrquic en produirà una dura fractura, potser no comparable a la que planteja de forma molt raonable la llei de transitorietat i fundacional de la república catalana (text certament excels en el que seria una demostració legislativa de modernitat i integració).
El record del 1936 roman viu dins la geografia hispànica però encara no s’ha manifestat. A Catalunya , i també al Pais Basc, mai s’ha oblidat: un cop d’estat de tipus feixista, amb un suport dels nazis, va sepultar la llibertat i la justícia, i encara ara se’n paguen les conseqüències, ja que els seus protagonistes romanen dirigint els seus destins, i limitant les nostres llibertats.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.