Divendres, 1 de juliol de 2022 - Edició 1436
La República

La burocràcia de Palau vol vacances, pleguem! (25/7/2018)

La burocràcia de Palau vol vacances, pleguem! (25/7/2018) Explica Jordi Galves a www.elnacional.cat/ca/firmes/jordi-galves , després de constatar-ho personalment, com  a Palau la burocràcia vol marxar de vacances i no atendre […]

Vicenç Plans 25/07/2018

La burocràcia de Palau vol vacances, pleguem! (25/7/2018)
Explica Jordi Galves a www.elnacional.cat/ca/firmes/jordi-galves , després de constatar-ho personalment, com  a Palau la burocràcia vol marxar de vacances i no atendre raons. Segons aquest periodista, que ha tingut accés a les interioritats de presidència, el president i bona part del seu equip estan sols, i marquen una pauta política de lliri o volgudament ingènua, qui sap amb quin objectiu.
La solitud del president és segurament volguda ja que de ben segur no falten funcionaris disposats, voluntàriament, a assumir comissions de servei allà on faci falta. Tanmateix, admetre aquesta necessitat, per ells no seria assumible, tot i que ha estat posada en evidència amb un mínim periodisme de camp.
La situació d’excepcionalitat que viu Catalunya no ha estat traslladada a l’administració pública catalana, sigui municipal, universitària, local o autonòmica. Darrerament, s’hi ha afegit la parlamentària, doncs en ella, una funcionària ha preferit romandre al marge de qualsevol plantejament polític, atesa l’absència d’aquests per part dels qui ho haurien d’assumir, és dir, els membres de la mesa i el president de la càmera.
Tots sabem que la carrera funcionarial podria incloure fins al nivell de director general però com a molt arriba a la de subdirector, cosa que a la pràctica s’explica per la necessitat dels polítics de col·locar afins i coneguts dins la funció pública eventual. Doncs bé, el fet és que ni així és possible dotar de contingut democràtic les estructures del departament troncal de la Generalitat, i, en general, al cos d’alt càrrecs i directius no els hi va ni les hi ve cap de les paraules i discursos del seu cap, el Sr. Torra, sobretot quan parla de fer república o mantenir la lluita. Només cal recordar el seu comportament durant els 8 mesos del 155: la majoria mai havien estat tan bé!
En aquest cas, ni molt menys, és una qüestió de sectarisme o d’arribisme, simplement és una qüestió de ciutadania catalana o sentit patriòtic, on la seva absència ha anat minant la capacitat de reacció i de reorganització de l’administració pública catalana, inclosa la dels mossos (com es veu davant la passivitat de reacció amb tantes agressions ultres, sovint espanyolistes). Sense aquest element dinamitzador  la cosa pública es degrada per la pitjor banda, la de l’egoisme i el lucre personal.
L’administració pública no hauria d’ésser un espai idoni pel clientelisme que aflora cada vegada que hi ha canvis polítics però tampoc pot ésser una arcàdia que desconeix  les tensions de la societat i els seus principals reptes. Així,  els principis de treball, mèrit i capacitat que han de regir la promoció i la bona manera de treballar dels funcionaris s’han de posar al servei dels objectius socials democràticament assumits i que provenen del parlament o del govern, principalment. Aquesta submissió és el que permet al cos funcionarial sortir del seu corporativisme o d’una visió tancada i limitada del poble al qual serveixen.
El president està sol perquè ell ho vol, i així té una excusa quasi perfecta atesa la precisió funcionarial. Els servidors públics també són ciutadans, i en tota la seva pluralitat, saben conviure en el dia a dia amb normalitat però dins del seu àmbit laboral són subordinats. Sense criteris polítics clars, en forma de determinació, no hi ha cap sortida pels empleats. Si a un lloc precisament no es pot anar per lliure és dins de qualsevol administració. Els que ho han intentat han copsat la cruesa de la fredor burocràtica que permet el règim de notificacions i dels peus de recurs, que ho aguanten tot.
El catalanisme creu que sense dir per què vol governar podrà tenir, implícitament el favor dels seus empleats, i desconeix o vol ignorar que això només és una excusa compartida.  La independència de Catalunya passa pel compromís de la classe funcionarial catalana, en un complicitat que ha d’ésser doblement forta i transversal.
A Espanya ho tenen clar i ho fan així, i no s’avergonyeixen de res. Per exemple, el 1996, el Sr. Aznar, per impulsar el seu projecte espanyol (nefast i ara molt tocat) no va dubtar a cessar centenars de subdirectors, caps d’àrea o comissionats, per disposar d’una quadres intermedis lleials amb el projecte que democràticament havia validat amb la seva victòria electoral.  La democràcia també és això!
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.