Per què podent-s’hi referir en català com a “violència urbana” els nostres polítics han corregut a emprar l’expressió basca kale borroka? També en direm ertzaintza, dels mossos, o directament guàrdia civil? El recurs no tant sols és fàcil, sinó que ha estat profusament explotat per la dreta espanyola, que no debades ha esdevingut la referència ideològica i l’únic aliat del govern català. Relacionar els aldarulls semànticament i simbòlica amb la violència al País Basc permet, acte seguit, titllar-ho de terrorisme i aplicar-hi la mateixa legislació. Aquesta ha estat l’estratègia contra el nacionalisme basc els darrers anys: legislar a través de l’apropiació d’uns mots i de la seva perversió semàntica i simbòlica fins a aglutinar-hi tot allò que fos abertzale, és a dir, “amant de la pàtria”. I ara, quin és el següent pas? Un cop s’ha endossat el mot terrorisme a un fenomen ja és possible perseguir també tot allò que li doni “cobertura ideològica”. És a dir, aquest mateix article, per posar un exemple. D’aquesta manera es legitima l’atac a tota dissidència política i econòmica a partir de la seva vinculació fictícia i forçada a una definició de terrorisme tan ampla i flexible com calgui als interessos dels nostres governants.
És prou evident que el conseller Puig aspira a aquest nivell de control quan ràpidament s’ha afanyat a promoure la delació—col·laboració ciutadana en la identificació i denúncia en diferit de persones que apareguin en imatges de manifestacions on s’hagin produït destrosses, amb l’ànim de facilitar la seva detenció i empresonament—i ha denunciat una connivència intel·lectual amb els “antisistema”, una altra paraula de fàcil adjudicació cada cop que es vol deslegitimar un fet sense haver d’analitzar-ne les causes.
No cal dir que Puig oblida mencionar la connivència d’una majoria de mitjans ben subvencionats amb les consignes d’un govern que, en termes democràtics, flaqueja per totes bandes i està fent mèrits per ser recordat per la repressió, tant com per la depressió. Tampoc es fa ressò de la connivència d’una part de la judicatura. Empresonar preventivament algú que ni ha estat jutjat ni té antecedents judicials per tal d’evitar la seva possible participació en futurs aldarulls és una doble vulneració de drets. Primer, perquè no s’empresona en base a fets, sinó en base al que el jutge creu, o s’avé a creure, que l’afectat podria fer més endavant, aplicant una condemna especulativa a partir d’una aposta particular amb la mateixa lògica d’un joc d’atzar, com a criteri de privació de llibertat. Segon, perquè aquesta previsió de comportaments futurs es fa sense antecedents provats que n’avalin la decisió i prèviament a un judici que demostri la participació delictiva i la reincidència de l’afectat en actes similars als que es pretenen prevenir. Per tant, en no haver judici ni antecedents condemnatoris s’està substituint la presumpció d’innocència—un dels fonaments de tot estat de dret— per la de culpabilitat, per la qual cosa la mesura deixa de tenir base jurídica i es sustenta només en un criteri de propaganda exemplaritzant i d’intimidació al servei d’interessos polítics.
Tanmateix el que resulta més paradoxal en aquest desig d’impulsar retallades de llibertats és que provingui d’un govern teòricament nacionalista. Un govern que sap prou bé que els propers anys s’acosta un moviment d’alliberament nacional que fàcilment necessitarà emprar a bastament drets que ara pretenen retallar (dret de reunió, de vaga i de manifestació, desobediència civil i fiscal, etc.), o que fàcilment podria haver d’incórrer en accions que ara pretenen elevar a la categoria de terrorisme (protestes, resistència a l’autoritat, aldarulls). Assumim que per a determinades ideologies (la del PP i la de CiU per igual) la protecció d’uns quants contenidors bé val el p
reu de coartar un munt de drets civils, o d’haver de rebentar uns quants ulls i algunes melses (“ja no s’hi val a dir que passaven per allí”). Tanmateix la gran qüestió és si el govern ignora que amb aquests canvis legislatius s’està posant entrebancs al moviment social per la independència, o si és precisament per saber-ho que té pressa en impulsar aquestes modificacions legals. No és el cas que arran dels convenients aldarulls d’un dia Puig i el govern de CiU s’estan dotant de mecanismes legals de contenció del moviment d’independència nacional que s’apropa? No és prou evident que la sintonia i complementarietat de les mesures proposades per Puig i Fernández Díaz responen a una absoluta entesa i complicitat respecte a allò que pretenen blindar? No és el mateix govern presumptament nacionalista de CiU qui ha convidat totes les forces policials espanyoles a ocupar el país a primers de maig creant i legitimant, d’aquesta manera, un perillosíssim precedent que es podria reproduir aviat quan el moviment independentista comenci a plantar cara a l’estat? No és Puig qui ha demanat de tancar fronteres amb Europa demostrant de facto els límits geopolítics a què aspira aquest govern? I no és igual de simptomàtic que a la primera insubmissió civil que arrela (la de revelar-se contra uns peatges del tot discriminatoris amb el poble català), ha estat el govern del “dret a decidir” qui ha corregut a dictar mesures coercitives, de dubtosa legalitat, per doblegar aquest valent i exemplar moviment popular?
Hi ha qui pensa que el retrocés en llibertats impulsat per CiU obeeix a una prevenció de caràcter repressiu davant dels creixents problemes i descontentament social que s’aniran derivant de la seva salvatge política acumulativa de retallades, i dels possibles acomiadaments i privatitzacions que podrien voler impulsar properament, com ja han anunciat que faran els nostres veïns del sud. És a dir, que tenen un fonament estrictament econòmic basat en el desmantellament de l’estat del benestar i l’afavoriment dels gran capitals. Tanmateix, si bé pel que fa a les polítiques econòmiques, CiU i PP semblen bessons, hom sol pensar que la diferència substancial rau en que CiU aspira (tot i que amb notòria timidesa) a la independència de Catalunya, mentre que el PP n’és l’enemic.
Res més lluny de la veritat. Les bases de la política de repressió de CiU obeeixen per igual a la prevenció de conflictes socials tant d’arrel econòmica, com d’arrel nacionalista. La realitat és que CiU sempre ha reduït el dilema nacional a poc més que a una variable de l’equació econòmica i, com a paràmetre de càlcul, en mesura la seva rendibilitat en funció del context borsari del moment, fent pujat o baixar les accions a través de proclames i futuribles. Per ara, la prioritat de CiU no passa per fer costat als catalans, ni tan sols quan en reconeixen la legitimitat de les reivindicacions, com s’ha demostrat amb el seu atac legislatiu en contra de la insubmissió en els peatges. CiU només farà passes cap a la independència quan aquesta sigui inevitable, quan la inversió sigui segura, quan l’ofec econòmic sigui tan gran que els guanys partidistes de mantenir-se dins de l’estat ja no compensin pel risc de trencament d’aliances econòmiques d’àmbit estatal que, a nivell particular, li podria suposar la creació d’un nou estat. De moment CiU encara confia que la intel·ligència del PP l’aconselli no portar les coses a aquest extrem i continuï valorant amb espècies, o peixets, la seva lleialtat a l’hora de dificultar el camí envers l’emancipació nacional.
Omplint Catalunya de policia espanyola i guàrdia civil, repescant armament que causa estralls en les persones, endurint
la llei, retallant drets fonamentals, estigmatitzant les veus dissidents, adulterant l’aplicació de la justícia, potenciant la delació, incomplint la legislació que obliga a tot policia a lluir el número d’identificació, perseguint tota insubmissió econòmica i nacional per igual, CiU s’està dotant dels mecanismes necessaris per ofegar, criminalitzar, doblegar i impedir el moviment nacional per la independència de Catalunya, en plena complicitat amb l’estat. La crisi, els disturbis, els contenidors cremats, no són sinó la coartada perfecte per sufocar, un cop més, el camí cap a la independència.
Potser ja toca adonar-se que l’aparent incoherència entre un govern que reclama el dret a decidir i els continus pactes amb un partit que nega tota realitat nacional i qualsevol possibilitat d’autogovern real a Catalunya, no obeeix en realitat a un nou equilibri ideològic i parlamentari que, com el mite de Sísif, el país s’ha de carregar a les espatlles cada cop que CiU culmina la seva escalada al poder. Habituats com estem des del catalanisme a veure l’enemic en els partits d’àmbit estatal ens costa acceptar que aquesta disfunció entre el que sempre ha dit i fet CiU es troba únicament en l’aparença i en la gesticulació, però no en el fons. El fet és que aquest govern no només no aspira a l’emancipació nacional, sinó que està disposat, com ho va estar sempre el president Pujol, a fer tot el que estigui en les seves mans per impedir-la. Així, el paper de CiU no és el d’un sobiranisme tímid, caut, indecís o ambigu, com s’ha pogut llegir tants cops. És, i sempre ha estat, un col·laboracionisme eficient, nacionalment desvertebrador i, fins fa poc, imprescindible per a l’estat.
L’única cosa que s’ha fet 
al darrer congrés de CDC ha estat adequar el discurs a la nova realitat de creixent independentisme social i electoral, afegint un element de pressió i negociació amb l’estat (l’activació o desactivació independentista com a moneda de canvi). Però la seva política va encaminada precisament a evitar que aquest objectiu que tants rèdits havia proporcionat CiU, com a recurs negociador en la seva funció d’administrador i dosificador d’un potencial perill per a l’estat, mai no es pugui assolir. Tot sembla apuntar que el diari francès Libération va errar el diagnòstic. En realitat el nostre lehendakari és autonomista de dia i antiindependentista en la foscor.
Ras i curt, CiU fa massa anys que comercia amb la llibertat de Catalunya en base a uns magres objectius pecuniaris que, a més, ha estat incapaç d’assolir. I és que Roma no paga traïdors. El president dels catalans no s’adona que l’invent ha deixat de funcionar. L’estat ens té presa la mida i el degoteig d’invasions competencials i d’humiliacions nacionals es reprodueixen a diari. Mas ja no té una dictadura recent i un règim en decadència que l’avali, com va tenir Pujol. El rei Artur va despullat, i tothom comença a adonar-se’n.
