Espanya encén el misto i els catalans s’encarreguen d’atiar el foc a casa seva i contra el seu propi exèrcit de pseudopatriotes. Sempre és la mateixa història, i per això la reacció catalana al misto espanyol ha estat més que previsible en aquesta primera bomba anomenada Jordi Pujol que ens han llançat per anar fent boca abans del 9-N. Però espera’t, que n’han de venir unes quantes més, i ben dosificades. De moment, a l’agost Espanya treballarà a mig gas, però al setembre caurà alguna altra bomba i a l‘octubre serà el bombardeig final, tot un festival, certament, però res en comparació amb les conseqüències que els catalans s’encarregaran de magnificar per mil, fent que la bomba que les haurà “provocades” sembli una cebeta de Sant Joan, d’aquelles que jo feia petar a terra quan tenia sis anys. De fet, això mateix ja s’ha produït amb la bomba Pujol, una bomba per cert que, tractant-se del pet inflat Pujol, si els catalans tinguessin mig gram de dignitat no hauria hagut de passar de llufa de puça. Però no. Què es pot esperar d'un poble tan pobre d'esperit, tan patèticament submís que, quan aquest xixarel·lo petit dictador de fireta li cridava “calleu!”, encara li reia la gràcia. Només de recordar-ho em torna a venir la nàusea. Què es pot esperar d'un poble que, encara a dia d'avui, a aquest fracassat polític contrastat encara el considera el referent? En fi.
Hi ha diversos aspectes de l’anomenat procés que em deixarien perplex si no fos perquè els catalans ja fa molts anys que han esgotat la meva capacitat de sorprendre’m amb la seva inefable estupidesa. Un d’ells és donar per fet que, si se celebra la consulta, automàticament per una raó que se m’escapa la cosa serà sinònim d’independència. I la raó se m’escapa perquè, d’entrada, i deixant de banda el nivell miserable del personal que tenim sucant la moma al Parlament, veig que curiosament es dóna per fet que, en cas de celebrar-se la consulta, la majoria independentista està ja assegurada. Jo no sóc un visionari, i per tant no puc fer cap afirmació categòrica sobre el resultat, però sí que em veig amb cor d’exposar el dubte raonable que l’independentisme sigui ara mateix majoria, més que res perquè procuro evitar l’infantilisme que l’arbre no em deixi veure el bosc. La via catalana de l’any passat, posem per cas, va ser un èxit d’organització i de participació, però mentre me la mirava no podia evitar pensar que hi havia molta més gent mirant-s’ho des de casa, o simplement girant-li l’esquena banyant-se a la platja. I és que una cosa és el meu desig, i l’altra és caure en el parany de creure o veure només allò que m’interessa creure o veure i que, a més, pot coincidir amb el que els mitjans han decidit difondre. Però és clar, demanar maduresa als catalans per a l’afinament de l’objectivitat és com demanar això mateix: que els catalans un dia es facin majors d’edat.
A risc, repeteixo, d’equivocar-me en aquest sentit, tinc la impressió que ara mateix la cosa està força igualada entre el potencial vot espanyolista i l’independentista, i cal convèncer els indecisos per decantar la balança. Ara bé, per sobre d’això hi ha un factor que no dubto que farà decantar definitivament la balança cap al costat mal anomenat unionista (i per l’independentisme mateix!), i és aquell que des del principi no m’he cansat de repetir: la nul·litat de la majoria dels nous independentistes. Ei, calmeu-vos, no us abraoneu sobre la meva jugular, feres estúpides, que us conec. No es tracta de purisme ni de pretendre tornar a la marginalitat secular de l’independentisme. És evident que en principi hauria de ser una molt bona notícia l’augment de la base independentista, però si la quantitat no va acompanyada de qualitat, no serveix de res. No es tracta d’elitisme, de superioritat de cap mena, sinó de resistència contrastada i d’experiència sobre quin enemic tenim davant. Un independentisme que no es cou a foc lent, és a dir en un procés madur de presa de consciència que requereix anys, és un independentisme fràgil, vel·leïtós, de poc fiar. No invento la sopa d’all, passa en tot en aquesta vida. Jo no em fiaria d’algú que m’assegurés haver-se fet escriptor de la nit al dia.
El nou independentisme no té, en la seva majoria, ni punyetera idea de què és Espanya, i s’apunta al carro com aquell que va de colònies, i això quan no ho fa perquè ara és la moda. El nou independentisme no dubto que a mesura que vagin caient bombes anirà en bona part desertant (precisament per això ens les llancen), i aquesta part serà suficient per fer decantar la balança en favor de l’assimilacionisme espanyol. Dit altrament, si abans de la febrada independentista dels últims anys els independentistes érem un 17% sent generosos, ara potser arribarem al 30%. I és que, tornant al cap del carrer, els catalans seran allò que vulguin ser, sens dubte. I és justament per això que, havent decidit ser enemics de si mateixos per idiotesa, covardia i infantilisme, a dia d’avui no s’albira que vulguin i, en conseqüència, hagin de ser independents. Una pena.
Ricard Biel
