Edició 2099

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 24 de abril del 2024
Edició 2099

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 24 de abril del 2024

I allò que em vas prometre?

|

- Publicitat -

Durant la setmana que hem passat se n'han anat en orris unes quantes coses més, a banda de les 33 maleïdes torres de fireta. Perquè, si les deficiències de les torres elèctriques van ser el desencadenant d'una crisi, la gestió de les emergències posteriors no ha fet més que constatar que el Govern és un miratge.

Què és exactament un govern? Quin és el seu sentit original i fonamental? Un govern no deixa de ser un equip de persones a qui els ciutadans encarreguen la gestió i la coordinació d'aquells aspectes que, com a individus, no podem o no sabem gestionar, bé perquè afecten la col·lectivitat sencera, bé perquè la seva complexitat escapa a les possibilitats d'un únic individu. Destinem gran part dels nostres diners a mantenir un exèrcit de persones que vetllin per la nostra seguretat, la nostra salut i el nostre benestar i, un cop cedida aquesta capacitat, els ciutadans esperem no haver de preocupar-nos-en més. Confiem, perquè així els ho havíem encarregat, que aquest equip de persones tingui previstes les solucions a qualsevol mena d'emergència, condueixi la situació amb els recursos que li hem confiat i vingui en el nostre auxili sempre que ens calgui.

Publicitat

Fa una setmana, a més de mig milió de persones (200.000 llars i empreses) se'ns va apagar la llum de les bombetes. La tempesta va ser molt forta i ho vam comprendre. Però, durant els dies posteriors, se'ns han encès els focus sobre l'escenari i hem descobert que el decorat era fals com un duro sevillà. Hem vist com els governs català i espanyol ens abandonaven a la nostra sort sense donar-nos solucions, sense donar-nos la protecció que ens havien garantitzat. Hem descobert, decebuts, que el govern no té cap magatzem ple de grups electrògens, mantes i aliments, que una àvia pot morir de fred sense que ningú se n'assabenti, que en els municipis no hi ha reserves de sal, que molts ajuntaments no saben fer funcionar les emissores de ràdio o que ni tan sols tenen bateries per a engegar-les, que els hospitals no són tan autònoms com pensàvem perquè els cal demanar gas-oil als pescadors per a seguir funcionant, que no hi ha suficient mà d'obra contractada per al manteniment de carreteres (una setmana després, els marges de moltes vies principals segueixen plens de branques, arbres caiguts i piles de gel i moltes carreteres secundàries segueixen tallades)… La confiança s'ha fos com els flocs de neu. Tot allò que consideràvem infal·lible s'ha esvaït com el fum.

Tot… excepte una cosa: que el President no té mai la culpa de res. Les aparicions del President i dels responsables d'Interior durant els darrers dies han servit quasi exclussivament per a aclarir que la culpa és dels catastròfics dos pams de neu, de les elèctriques, dels meteoròlegs o de les propis ciutadans i ciutadanes. Però mai, mai, mai de l'equip de persones a qui havíem encarregat el nostre benestar.

No sé si dos pams de neu és una situació catastròfica o excepcional, com ens han repetit incansablement durant els darrers dies. En canvi, sí que sé una cosa: 200.000 llars i empreses tancades i més de mig milió de persones sense poder menjar calent o dutxar-se, sí que és una catàstrofe. Les cues per a comprar pà o benzina, les carreteres plenes d'obstacles una setmana després de la inclemència, o les escoles i hospitals sense energia, sí que representen una emergència de primer ordre. L'emergència no era la nevada, ni el trencament de les torres elèctriques. L'emergència de debò l'hem viscut durant els dies següents, i aquesta, Srs. Montilla i Saura, no era responsabilitat de les elèctriques, ni dels meteoròlegs, sinó de l'equip de persones a qui la ciutadania n'havia confiat la gestió. Era responsabilitat de vostès dos.

Vist, doncs, que el lideratge i l'autoritat del President és zero i que l'agilitat mental d'alguns dels seus ministres ratlla la nul·litat, em permeto apuntar-li unes idees per a prevenir els efectes de la propera inclemència. Són idees d'un ciutadà qualsevol, inútil i culpable per definició. Li prego, doncs, disculpi la gosadia, però, en la meva ignorància, crec que un protocol preventiu d'aquesta mena podria haver-nos arreglat la incomoditat amb força més eficàcia que la MAT. (La llista seria encara més àmplia si calgués preveure altres catàstrofes com onades de calor, terratrèmols, allaus, explosions, inundacions, calamarçades, esllavissades, maregasses, incendis, riuades, ventades… Però ja sabem que res d'això passa en el nostre oasi):

• Instal·lar grups electrògens i emissores VHS autònomes en tots els ajuntaments.
• Establir petits centres de reserva de sal, benzina, butà, mantes, aliments, etc. en tots els municipis.
• Ubicar les 24h. un agent de policia i un metge en tots els ajuntaments i dispensaris.
• En aquests edificis públics autosuficients (ajuntaments, escoles, pavellons…) distribuir aliments calents, oferir calor amb estufes de butà, oferir dutxes i rentadores com han fet a Sant Feliu de Guíxols, informar, etc.
• Llogar hotels i portar-hi els més necessitats: discapacitats, famílies amb nadons, malalts…
• Tenir prèviament localitzats els avis sense familia i oferir-los temporalment una residència geriàtrica.
• Fer funcionar les escoles amb generadors.
• Establir convenis amb empreses de construcció, maquinària i jardineria per a disposar dels seus recursos de forma immediata.
• Mobilitzar l'exèrcit (per què fa tanta vergonya utilitzar un exèrcit que paguem nosaltres?)
• Informar i donar instruccions a la ciutadania via ràdio FM.
• etc.
 

Sr. President, no em digui que cap d'aquestes mesures estava programada! Jo, de fet, no he sentit que anunciés res de similar durant les seves aparicions. Però… bé… ara que hi penso… durant els darrers 7 dies, què han fet exactament Vostè i el seu ministre Saura per a ajudar la gent que demanava auxili?

Ho entenc: la imaginació va escassa i aquesta mena d'actuacions són cares i complexes. Però, sap què, Sr. President? Tenir l'empresa tancada durant diversos dies també és molt car. Viure sense llum, aigua, telèfon, TV, calefacció, escoles, Internet, etc. durant una setmana també resulta difícil. Però el principal inconvenient de disposar mesures com aquestes és que s'han de tenir preparades molt abans de la catàstrofe. I, és clar, tots sabem que, de catàstrofes, no en tenim mai, mai, mai. I si en tenim, són tan excepcionals que excusen qualsevol manca de previsió. I si no l'excusen, llavors és que la culpa era d'algú altre. I qui dies passa, anys empeny, oi?

Quan tot això hagi acabat caldrà exigir responsabilitats. No només indemnitzacions (no es pot indemnitzar la fred, la foscor i la incomoditat), sinó també responsabilitats al més alt nivell. Potser cal culpar Endesa d'unes torres en mal estat, però de l'abandonament de mig milió de persones durant quasi una setmana… a qui en fem culpable?  Una pista: apunteu amunt.

Àgora 16 març 2010. “L'apagada més llarga”

José Montilla (2001, Ministre espanyol d'Indústria i secretari general del PSC): “Hi ha hagut una gran falta de previsió per part del Govern […] i també falta de previsió per part de FECSA-ENDESA”.

Resta del programa a http://www.tv3.cat/videos/2777651

Publicitat

Opinió

Minut a Minut