Hambruna

Ahir arrossegats pel vent de ponent  vam celebrar el dia de la Hambruna, quan la pobresa truca a la porta i la fam  s’ha establert  a casa de molts catalans, dins uns paràmetres tercermundistes. La solidaritat catalana corre  La Marató  per a salvar  i pal·liar les necessitats de molts compatriotes,  com és portar un plat a taula. Tot això ens ha de fer rumiar i sobretot ser conscients del caos social en que la nostra societat es troba en aquest moments.  Aquest exercici que els catalans practiquem més be que ningú,obligats o no, però en aquest cas seria bo, només  practicar-la com mesura de xoc i no caure en l’error d’implementar-la  com un costum i acabar sent una imposició moral ,com si d’un impost es tractés, sense buscar la causa real de la problemàtica socioeconòmica degut a la ineficàcia política per resoldre les necessitats més bàsiques dels catalans, i el més greu: no tenim cap necessitat de patir el què estem patint.
Lluny del debat polític, l’exercici de la solidaritat ciutadana envers a l’estat d’emergència, hauria de ser un clar exemple per la classe política. Una classe política que se situa a anys llum de la realitat que es viu a peu de carrer, i és així com ho perceben  la majoria de ciutadans. Ells són en definitiva el millor baròmetre .  Una classe política que no és capaç d’enfrontar –se al veritable problema, carregant el pes de la solució i fent pagar els plats trencats als més febles per continuar alimentant a les sangoneres, tant polítiques com financeres,  que són els veritables culpables  de l’actual situació.  I dissortadament ens agradi o no, aquest problema arrenca d’un de polític i és des d’aquest front on se’l ha de combatre, els comptes canten. Uns comptes dels que se’n parlen fa ja un temps i que en principi, sinó em falla la memòria eren demagògia, ara són la   veritable arrel del problema. Un problema que venim arrossegant anys i anys de submisa solidaritat i que actualment ens duen a unes dades absolutament esgarrifoses, paguem com un estat de primera i rebem els serveis d’un estat en vies de subdesenvolupament.
 Fora de tot paràmetre partidista des d’aquestes quatre línies repto a la nostra classe política a fer la seva feina i a portar a terme les mesures que siguin necessàries, per molt traumàtiques que siguin i sobretot les exerceixin en aquells sectors, veritables culpables de l’actual situació. A veure si son capaços de donar el do de pit com ahir la ciutadania va donar. I sobretot  de ponent,  ni vent ni gent….