En una sessió a la Cambra dels Lords, l’any 1962, el Mariscal de Camp Bernard Montgomery va explicar que hi ha dues lleis fonamentals que regeixen la estratègia de la guerra:
Primer: Mai capturis Moscou
Segon: Mai entris en conflicte terrestre a la Xina
Montgomery esmentava Moscou perquè ha estat el cementiri de molts exèrcits que han intentat capturar la bèstia russa. Pel que fa a la segona regla, Montgomery parlava de la Xina, però és una afirmació que val per Àsia. És un continent massa bast, massa poblat, geogràficament molt complex, i políticament desestructurat. Precisament les característiques que el fan difícil de conquerir han estat les mateixes que han evitat que el continent Asiàtic s’organitzés de manera estratègica i pogués articular-se en un poder concret.
Les coses estan canviant. I precisament gràcies a les estructures creades per Occident, l’Àsia s’està interconnectant més que mai. Els mercats Europeus i Nord-americans, internet, i els avenços tecnològics han ajudat a la Xina a sortir de la pobresa i a ser un país exportador; fins hi tot a crear el seu propi matrix a la xarxa d’internet: tenen les seves pròpies xarxes socials. Fins ara, la Xina ha pogut agafar el positiu d’Occident sense pagar-ne el preu. És més, volen suplantar als Estats Units com a poder preeminent: a Llatinoamèrica, l’Àsia, Àfrica… i Europa.
La Xina, amb la inestimable ajuda de Rússia vol afavorir una integració Euroasiàtica, que a priori s’està venent com a un acord de col·laboració energètica, utilitzant Rússia com a punta de llança. En aquest sentit, hi ha un agitat debat sobre la construcció de la gran canonada de gas anomenada Nord Stream II. Els Estats Units i Polònia no volen que es construeixi; Àustria i Alemanya sí. Com a resposta, Polònia ja ha rebut el primer vaixell de gas liquat provinent dels Estats Units.
Aquí els fonamentalistes del lliure mercat diran que no hi ha problema alhora de fer acords comercials. Però les ciències socials, entre elles l’economia, no són deterministes. Per tant, tenir a Rússia subministrant gas a la meitat oriental d’Europa es traduiria en un control polític, i en una gran influència en el procés de decisió polític. Els polonesos ho saben, els escandinaus ho saben. Els alemanys i els austríacs també, però és possible que no vegin amb mals ulls una futura aliança russa. Aquesta tensió entre els Estats Units i Rússia + Xina, està forçant a les nacions europees a posicionar-se.
Europa s’està dividint entre l’Atlàntic i l’Àsia. La península escandinava s’està militaritzant en prevenció de l’amenaça russa; el Regne Unit marxa de la Unió Europea, i com a conseqüència la Unió Europea perdrà pes com a receptora de capitals; Polònia es torna més conservadora i menys depenent de Rússia a nivell energètic, tot allunyant-se de la doctrina de Brussel·les; i finalment, els Estats Units estan en plena batalla monetària amb l’Euro, i les sancions amb Rússia augmenten d’intensitat.
Per altra banda, Alemanya (el gran poder Europeu) encara arrossega una crisi de confiança en la indústria automobilística, per l’escàndol dels dièsel de VolksWagen, fruit d’una investigació que sorgeix als Estats Units. A més a més, Alemanya, junt amb Àustria, demana públicament contramesures per aturar les sancions Nordamericanes.
El problema d’Occident rau en poder d’influència que avui dia té Rússia a l’Orient Mitjà. Entre ells Síria i l’Iran, grans exportadors d’energia. En aquest context, l’estratègia de Kerry alhora de pactar amb Iran tenia molt de sentit, perquè aconseguia desbloquejar el dipòsit de gas que Qatar comparteix amb l’Iran, i així s’aconseguia una alternativa creïble al gas natural rus, la seva influència política quedava curtcircuitada.
L’altre problema d’Occident, és que Rússia no es pot envair, i la Xina tampoc; països massa bastos, massa poblats, massa complicats. La màxima de Clausewitz, “la guerra no deixa de ser “política” per altres mitjans,” no es podrà aplicar. Caldrà llegir a Sun Tzu i les seves dues màximes:
· L’art suprem de la guerra rau en compel·lir l’enemic sense l’ús de la força
· L’art de la guerra rau en saber quan lluitar i quan no lluitar
Bàsicament, caldrà prendre l’ús de la intel·ligència, en el sentit ampli del terme.
Dos factors a tenir en compte:
[1] En política, i sobretot en política internacional, el cinisme hi té un gran protagonisme, això vol dir que tot pot canviar segons els esdeveniments polítics.
[2] De ser aquest el rumb del cos polític internacional, Catalunya també n’haurà de prendre partit i declarar, mitjançant la insinuació i la gestualitat política, quin és el seu tarannà: Atlàntic? O Euroasiàtic?
