Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1060
La República

Granets de sorra

Durant molts anys, els catalans i catalanes que, tot i sabent-nos picant ferro fred, ens sentiem encara amb prou energies per a seguir treballant per la llibertat, hem estat caminant […]

Ricard de Girona
Ricard de Girona 02/12/2009

Durant molts anys, els catalans i catalanes que, tot i sabent-nos picant ferro fred, ens sentiem encara amb prou energies per a seguir treballant per la llibertat, hem estat caminant sense un rumb determinat cap a un horitzó excessivament desdibuixat i boirós. Hem repartit els nostres esforços entre plataformes, partits, colles o associacions, penjant senyeres als balcons, manifestant-nos, escrivint, cantant en un cor o fent teatre en català. O, fins i tot, “militant” en un club esportiu fins a fer-lo més que un club. Qualsevol ocasió ha estat bona per a abocar-hi tota la nostra il.lusió i esperança, malgrat ser conscients que tot quedava desfet, i amb poca sal, en una gran escudella que mai acabava de bullir.

Un bon 13 de setembre, un home fins aleshores desconegut, en Josep Manel Ximenis, va posar el seu propi –enèssim– granet de sorra en un lloc molt especial. Un lloc que, per atzar, per màgia o per necessari destí, reb el nom de la mateixa arena: Arenys. Es tractava d'una pedreta modesta, sense massa pretensions i anònima com les moltes altres pedretes que milers de Josep Manels haviem anat dispersant sense massa ordre, tot esperant inútilment construir-hi alguna cosa. Però el granet de sorra que va triar aquest arenyenc va encendre l'espurna. I la llum que va desprendre, no només va enlluernar la maquinària repressiva de l'Estat, del feixisme latent i de tots els articulistes tronats de la península, sinó que va il.luminar el camí a milers de catalans i catalanes. Aquell 13 de setembre tots vam veure clar, com la llum d'un far, quin era el rumb que ens treuria de l'atzucac. Sense fer-nos preguntes ni retrets, vam deixar d'extendre aleatòriament els nostres granets i, aquell esbós sorrenc, tènue i desdibuixat, de cop i volta va esdevenir una figura concreta als ulls de tothom. I vam començar a bastir, junts, un esplèndid castell de sorra.

Aquesta metàfora de Josep Maria Pascual és il.lustrativa del nostre context històric: més de 15.000 voluntaris i voluntàries del Principat, però també de la resta dels Països Catalanas, de Suïssa, Canadà, Alemanya, Argentina… estem donant forma a la utopia, construint en només tres mesos un castell preciós, a la llinda del qual gravarem, molt aviat, el nom d'allò pel que tants han mort i allò que somniem els que seguim vius: Llibertat, Catalunya.

Els fatxendes riuran en veure aquesta construcció arenosa, inacabada i fràgil, pensant que caurà amb la primera onada o amb la primera ventada. Però ni un cop de vent provinent de ponent pot desfer la seva argamassa impregnada de sang i llàgrimes. Com tampoc cap vent de ponent ha destruit els seus fonaments, conservats intactes durant tres-cents anys sota la sorra. I si fossin tan forts aquests vents, si fossin tan fortes les seves onades, ja sabem què fer per a construir-ne un altre. I un altre. I un altre. Fins que n'aixequem un de prou consistent o fins que les onades es cansin. Ara, ja sabem què fer-ne, dels nostres granets de sorra.

Algun dia, els sociòlegs escriuran llibres sobre el moment que estem vivint: milers d'homes i dones d'arreu del país, joves i vells, de totes les condicions socials, posant-se a treballar tots alhora, espontàniament, per un únic objectiu. Gent sense més recursos econòmics que els de la pròpia butxaca, sense infraestructura, sense més organització que la il.lusió compartida, sense el suport dels mitjans ni de les institucions, disposats a fer quilòmetres, a treballar en diumenge, a suportar insults o indiferències i, sobre tot, sense posar-nos condicions, sense preguntar-nos els uns als altres sobre les nostres simpaties polítiques ni sobre els nostres orígens… Això, no en tinc cap dubte, només té un nom: revolució. Un moviment social sense precedents, les conseqüències del qual encara són desconegudes.

Mira, escolta i aprèn, Espanya: és així, com es fa un país.