Als catalans ens agrada omplir-nos la boca de lèxic tan benintencionat com grandiloqüent: “Desbordament democràtic,” “revolució dels somriures,” “president, posi les urnes,” “o referèndum o referèndum,” “el viatge a Ítaca.” I ja està bé, el problema el veig quan els nostres polítics entren en apriorismes, i només fan referència a l’aspecte moral de la independència. Com si ser a la Unió Europea sigui una condició sine qua non per ser independents. O creure que només votant, els països es fan independents. No em mal interpretin, posar el dret a l’autodeterminació al centre del debat ha estat el moviment més intel·ligent de l’independentisme català des de l’inici del procés. Però ara cal que el referèndum agafi tracció i es doti de poder. Això només es pot fer en l’arena internacional, més enllà de la Jonquera. Per veure com els referèndums es doten de poder, Gibraltar és un exemple excel·lent.
Gibraltar
Sempre que parlem de Gibraltar ho fem en termes romàntics i estètics. Tenim una sensació de plaer i orgull quan veiem al Regne Unit defensar la sobirania de la roca. I ens mirem amb superioritat Espanya, que corneja sense tocar carn. Tanmateix, el que protegeix a Gibraltar de l’embat espanyol no és la democràcia, hi ajuda, però no ho és tot ni de bon tros. Perquè si fossin només les urnes i els gibraltarenys, Londres no necessitaria tenir males relacions amb Espanya, i enfocaria els vots a favor de la integració amb Espanya. El que fa de Gibraltar intocable és el poder. La democràcia és el resultat d’aquest poder.
En certa manera, la democràcia és un embellidor del poder. Ajuda a que els estats no s’organitzin de manera que s’acabin menjant al propi país; és a dir, que l’estat es converteixi en una dictadura descarnada del més fort, o del més ric. Per això les democràcies més dèbils es troben en països més desiguals i pobres.
Poder
Són dos factors principals els que ajuden a Gibraltar a seguir lluint la Union Jack. Primer ser un enclavament estratègic. Situat a l’extrem sud de l’Europa continental, un cop obert el Canal de Suez esdevé un chokepoint pel comerç mundial. Però sent Espanya i el Regne Unit membres de l’OTAN, el valor geopolític de Gibraltar perd pes. Més que un enclavament estratègic, Gibraltar és un enclavament financer. Gibraltar és un paradís fiscal. Encara que la Unió Europea no inclogui a la roca a la llista de paradisos fiscals, hi ha experts en la matèria que el consideren com a tal. I vaja, cal recordar que Mossack Fonseca hi tenia botiga. El que és important és que aquest paradís fiscal alimenta a complexos financers de primera importància, dels quals en parlarem en un altre article.
Finalment, el xantatge que la UE i Espanya fan al Regne Unit amb Gibraltar i el Brexit, pot ser una estratègia de palla. Si Gibraltar queda dins de la UE, pot acabar sent un domini capaç de navegar en diferents aigües legals i així seguir captant capitals de tot origen polític.
El Regne Unit fora, i amb Gibraltar dins de la UE com a estat sobirà depenent de la Corona Britànica; el formalisme ja es trobarà. Com he dit anteriorment en aquesta columna, normalment la gent no és tan estúpida com sembla, i dubto que l’equip que porta el Brexit hagi oblidat Gibraltar per accident.
Democràcia
I perquè Espanya no atrau als Gibraltarenys en referèndum? Per allò que deia el meu avi, “més mosques s'agafen amb una gota de mel que amb una bóta de fel.” També perquè la tragèdia espanyola rau en preferir el party-politics que no pas l’interès nacional. I tibar la corda de l’estatus colonial de Gibralar per distreure casos de corrupció, va bé. Buscar el vot patriòtic que encarna el PP fent campanyes publicitàries per recuperar la roca, va molt bé. En essència, fer de Gibraltar l’ase dels cops: per què ho sigui, cal que no sigui espanyol. El Regne Unit també se n’aprofita, i anima el vot conservador quan recorda que aniran fins on calgui per defensar la roca. Però no caldrà arribar a aquest punt, perquè dubto que Madrid s’hagi pres mai seriosament recuperar Gibraltar.
Què passaria si Espanya prometés en campanya electoral que respectarà l’status de paradís fiscal a Gibraltar en cas que votin incorporar-se al Regne d’Espanya? Bé, que parlaríem de poder real i de canviar les coses de debò. Però molt em temo que si els polítics espanyols no en parlen massa és perquè també hi deu haver empreses espanyoles domiciliades a Gibraltar, caramba!
Finalment, tenir la panxa plena també és un bon argument perquè tot segueixi igual: la roca té un atur d’un 1%, i a l’altre banda de la frontera, a Línea de la Concepción, l’atur és d’un 34%.
Els gibraltarenys tenen un PIB per càpita dels més alts del món. Per tant, Londres aconsegueix promocionar el patriotisme i l’economia (els sentiments i el menjar) i a més a més els deixa votar per autodeterminar-se. Perquè de poc serveix que em diguis maco si no em deixes votar ni tinc diners per agafar el cotxe i anar de vacances. Ja ho diu Dido, no Love without freedom.
Catalunya
De Gibraltar, els catalans en podem extreure una lliçó molt valuosa. I és que tot i que els catalans volem “un país normal,” de països normals ja n’hi ha. I cal contemplar la possibilitat que la nostre llibertat impliqui ser un país sui generis. Els catalans hem d’enfrontar la independència amb la ment oberta, i entendre que la independència és tenir un Estat que es relaciona amb altres estats i té capacitat per defensar-se. A partir d’aquí, cal centrar-se en quines aliances donen més poder a Catalunya i per tant fan la seva democràcia més forta. La resta són afegitons.
Finalment, ens hem de preguntar, perquè una roca com Gibraltar, amb 33.000 habitants i Londres a més de 1000Km, segueix sent independent i Catalunya, amb 7.5M d’habitants pel moment no s’ha independitzat d’Espanya?
La resposta, amics, rau en el poder.
