Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

Fóra bo per pal·liar la crisi?

A veure si em sé explicar. Una parella, marit i muller posem pel cas, surt un dia festiu amb el cotxe per a intentar passar un dia agradable. El primer […]

Vicenç Marquès i Sanmiquel
Vicenç Marquès i Sanmiquel 05/03/2012

A veure si em sé explicar.

Una parella, marit i muller posem pel cas, surt un dia festiu amb el cotxe per a intentar passar un dia agradable.
El primer que fa el marit, que en aquest cas és qui condueix, podent-ho fer també l’esposa, és comprovar que el dipòsit de benzina estigui més o menys ple. Doncs no. Resulta que no hi ha benzina ni per a fer 10 quilòmetres. Cap problema. Just davant de casa hi ha una benzinera. Omple el dipòsit i… Primera sorpresa!
Resulta que ahir el litre de benzina anava a 1’42€ i avui va 0’50€!
Marit i muller comenten el fet i decideixen trucar per telèfon a un acreditat restaurant que dista 150 quilòmetres de casa. Saben que és un lloc car, –el menú degustació estava pels voltants dels 90€–, però s’hi menja molt bé.  Truquen. –Sí, sí, ja poden venir que els hi guardem taula–, els hi responen des del acreditat restaurant.
Estranyament al que havien vist altres vegades en aquell restaurant en el sentit que mai l’havien vist ple, avui, davant l’esplanada per deixar-hi el cotxe, no hi cap una agulla!
Dinen com a reis! I a l’hora de pagar… Carai! una altra sorpresa! El preu del menú degustació que anava pel voltant dels 90€ –per persona, clar–, ha baixat a 25€! Amb raó a fora no s’hi cabia de cotxes que hi havia i a dintre, sort que tenien reserva feta!
Els amos del restaurant no saben com fer-s’ho; van de bòlid! Però quant tanquen a mitja tarda, se n’adonen que el calaix de la caixa registradora s’ha fet petit per enquibir-hi tots els diners que han fet avui. Feia molts dies que no passava una cosa semblant.
Com a tot restaurant, aquest també té una sèrie de proveïdors que, quan a partir del dilluns van començar a rebre un munt de comandes d’aquell establiment, se’n feien creus!
L’endemà del dia festiu, era fi de mes. El matrimoni, que tant l’un com l’altre treballen, cerquen en els respectius ordinadors si els hi ha estat abonada la nòmina i… Una altra sorpresa! Amb una alegria immensa, se n’adonen que uns diners que havien estat retallats, els hi han estat retornats i les nòmines han quedat tal qual les rebien un mes enrere.
Aquesta podria ser una de les maneres de pal·liar la crisi. Que al treballador no se li rebaixi el sou i que pugui anar a comprar gairebé a meitat de preu, allò que li és necessari per a viure dignament ajuntant-hi, de tant en tant, un petit caprici de sortir a dinar a un restaurant i poder passar un dia agradable després de fer-se un fart de treballar durant tota la setmana.
És un peix que es mossega la cua. Si hi ha consum, l’economia s’activa ràpidament i tothom hi va bé. I es poden pagar, tranquil·lament, totes les despeses hagudes i per haver que solen gravar la vida de qualsevol família.
I pel que fa al pagament d’impostos, aquests haurien de ser abonats a les respectives administracions, sempre i quan la persona que els hagués de pagar ho podés fer, que no voldria dir que es nega a pagar. És de suposar que ningú es nega a pagar impostos. Però quan no es tenen els diners per fer-ho, què? Els recaptadors d’impostos haurien de ser bastant més flexibles i, si convingués, cobrar-los amb llargs aplaçaments o terminis.