Jordi Sànchez serà president de l'ANC durant dos anys més, tal com ha decidit la primera reunió del nou secretariat de l'entitat, carregada com era d'esperar detensió i pugnes per assolir la direcció entre ell i la pretendent Liz Castro. La trobada s'ha allargat més del que s'havia esperat, fins que una última votació ha permès revalidar el càrrec a Sànchez per 40 vots a favor i 35 en contra. És una bona o mala notícia?Sens dubte, bona, no estrictament per la nova distribució de càrrecs, sinó perquè les batalles intestines es tancaran. Per fi.
Quan va néixer, la imatge de l'ANC va ser de reflex d'un poble que remava unit per pressionar els polítics per virar cap a la independència. A mesura que es van anar aconseguint l'objectiu, al voltant del 9N de 2014, l'entitat va començar a recular en el seu paper de lobby i van començar a aparèixer mimetismes entre els partits i l'organització: faccions, tensions, lluites intestines i pugna per ser el president. Amb el canvi d'estatuts, d'aquí dotze mesos no s'haurà de tornar a decidir el màxim dirigent, perquè ara el mandat és de dos anys. Sortosament.
Ja no val a badar, ja no poden haver-hi més interferències que enrareixin més l'ambient, perquè com més confusió hi hagi, menys voluntaris per l'entitat hi haurà i, en general, més desànim i desafeccionats amb el moviment independentista. De la mateixa manera que Rajoy i polèmiques com les de les estelades creen sobiranistes, des del propi moviment se'n poden eliminar. Tant Sànchez com Castro s'han conjurat per actuar més units que mai a partir d'ara. Amb la designació dels nous càrrecs ja superada,ara tothom ha de deixar els sectors enrere. Tothom té el mateix objectiu i ara l'entitat té un rol secundari, és a dir que les faccions no tenen sentit. Que sigui així, perquè de cara a la votació final per la independència pot anar d'un vot.
Només un apunt perquè consti a l'hemeroteca del Dietari: el president reelegit de l’entitat ha dit, en l'atenció als mitjans quan ha acabat el conclave, queaquest seria l'últim secretariat de l’ANC. És a dir, que li queden 24 mesos de vida, perquè dins d'aquest termini Catalunya proclamarà la seva independència. D'aquí a 14 Carles Puigdemont hauria de cridar els ciutadans a les urnes i tot seguit, 10-12 mesos més haurien de ser suficients per redactar una Constitució.En quin punt del procés serem el 21 de maig de 2018? Estarem ja albirant la riba de l'illa d'Ítaca o l'embarcació haurà fet marxa enrere rumb de nou a Espanya?
Qui ja no continua al vaixell, prengui el rumb que prengui, és Convergència. Els militants del partit encapçalat per Artur Mas han votat en el seu ‘Superdissabte’ i, a banda de validar Francesc Homs com a candidat de nou pel 26J, han decidit que CDC desaparegui per crear una plataforma amb un nom diferent. La sensació és que Jordi Pujol va fundar un partit el 1974 i, 42 anys després, a causa d’ell Mas ha empès els afiliats a que se’l carreguessin. El nou camí hauria de ser un revulsiu i un punt positiu per l’independentisme, que ha de tenir també un centre-dreta fort. No obstant, el nou projecte no té el triomf assegurat, perquè si té massa cares conegudes i la cantarella –i algunes males pràctiques- són les mateixes, està condemnat a una mort prematura.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
