Diumenge, 27 de novembre de 2022 - Edició 1585
La República

Festes majors, profunda decadència

    Els hiverns eren llargs i freds, dies curts i nits eternes de les quals gran part es passaven fent tertúlia a la cuina o al foc, estances les quals […]

Gerard Ollé 29/07/2008
    Els hiverns eren llargs i freds, dies curts i nits eternes de les quals gran part es passaven fent tertúlia a la cuina o al foc, estances les quals contemplaven impassibles com la cruesa d’un hivern pallarès portador de penellons envellia les cares que les envoltaven any rere any, sovint hi havia incorporacions però les baixes hi eren més freqüents.
   Però en tot que llargs i gèlids, no eren eterns, i les llargues nits vora el foc amenitzades amb un tall de cotna i un tros de pa donaven pas, ja ben entrat l’abril, a una primavera destinada a filtrar, pagès endins, tota l’energia transmesa per un entorn verd elèctric combinat alegrement amb tot un batibull ordenat de colors que proporcionen les sàvies flors pallareses, energia que, com a tot bon pagès, gastaria més tard durant les feixugues jornades de sol a sol de la sega i el batre.
   Doncs sí, l’estiu segurament no era tan esperat com ho és en l’actualitat, no era, com ara, temps de maletes, low-cost o platja. L’estiu era temps de dalles, podalls i/o falç (qualsevol estri tallant servia) que en mans del bon pagès traginarien al tros durant hores i hores i sovint també dies i fins i tot setmanes que passaven fora dormint en cabanes, els més afortunats, o al ras, els menys.
   La vida era pura supervivència depenent, en moltes ocasions, de qüestions o creences metafisíques, malgrat tot, quan el gra i la palla ja eren a bon rassé dins l’era i l’estiu maldava per sobreviure entre les primeres invasions d’aire fresc que anunciaven la tornada a l’activitat de les llars de foc, coincidint amb sants i santes d’origens diversos arribaven les tan esperades festes majors. Eren dies de joia i diversió i si, a més, la collita havia estat bona, les celebracions serien encara més entusiastes.
   Les festes majors eren tot un acte social, allí s’hi tancaven tractes de tota mena i, sovint, les parelles que ja havien estat pre-assignades per llurs pares, generalment hereus i pubilles, tenien el seu primer contacte. Els cabalers i altres que s’havien d’espavilar a trobar parella i destí arribaven dels pobles més propers cercant la seua mitja taronja. Afortunats, o no, se’n tornarien l’endemà a peu cap a casa després d’haver passat la nit a casa d’algun parent o, simplement, d’amagatotis en algun pallè.
   Durant molts anys, segles diria, aquesta fou la fotografia de les festes majors pallareses i, imagino, de la majoria de contrades del nostre país. No va ser fins ben entrat el segle XX que al Pallars es va generalitzar l’ús de vehicles motoritzats i, amb ells, les festes majors es van convertir en tot un acte de trobada on els pallaresos acudien en massa cada cap de setmana a un poble diferent durant els tres mesos d’estiu. Així, les festes majors van anar creixent i creixent fins a arribar al seu punt àlgid durant la dècada dels 80 i fins mitjans dels 90. Però, a partir d’aquí, tot un seguit de circumstàncies han dut a les nostres festes fins uns punts popularitat igual de baixos que d’alarmants.
   Primer, indubtablement, a la nostra comarca no hi estiueja, ni de bon tros, tanta gent com anys endarrere. Un major poder adquisitiu i la facilitat de moure’s arreu han fet que moltes famílies catalanes obtin per passar les vacances d’estiu a altres indrets més llunyans i hagin deixat les escapades al poble per nadal, pascua i algun que altre pontet.En aquest punt no puc deixar de criticar també la manca d’atracció turística del Pallars Jussà, no tant per la falta de punts o activitats d’interès sinó per la manca d’empenta d’entitats locals tan públiques com privades.
   Segon, la millora de les comunicacions intercomarcals (millora perquè teòricament han suposat una millora respecte lo que hi havia abans, no perquè siguin bones) facilita que la gent pugui desplaçar-se amb certa facilitat cercant altres tipus d’activitats d’oci que s’ajusten més a les seues preferències.
   Tercer i lligat amb el segon motiu, el sorgiment del boom festivalístic arreu del principat. No hi ha gairebé cap cap de setmana que no tinguem un o més festivals i/o concerts de gran ressò en algun punt de les nostres comarques i que s’enduen un número important de joves de la comarca que deixen així d’assistir a les nostres festes majors mentre cerquen aquell estil de música que més els agrada.
   Quart i el més important sota el meu punt de vista d’ex-organitzador de la festa del meu poble, Aramunt, durant molts anys, Si les festes majors estan en decadència encara ho està més la música en viu representada per grups, orquestres, conjunts, trios, duets, etc. El gran declivi de les nostres festes i de la qualitat de la música de festa major ha vingut de la mà de l’aparició del músic ‘estrelleta’ que es creu el rei del mambo (i mai millor dit). El músic ‘estrelleta’ és aquell músic exigent amb tota la posta a punt de l’actuació, exigeix també tenir algú de l’organització a prop perquè solucioni qualsevol estupidesa que pugui sorgir, exigeix tocar només tres horetes que a la pràctica en són dues i mitja justetes perquè si el ‘Boss’ no en toca més de tres ell no té perquè ser menys, i el punt principal, exigeix cobrar com si fos el mateix ‘Boss’ qui amenitza la vetllada (sense oblidar aquí les comissions dels representants). I pitjor encara, tot això ho exigeix a canvi d’una actuació lamentable sense cap interacció amb el públic. Toca modern quan la plaça està plena de gent gran i començarà amb els balços i ‘pasodobles’ quan la plaça estigui plena de jovent. Si la gent no disfruta és perquè són una colla d’aborrits i si sona horrorós perquè són dolentíssims és culpa de l’acústica del lloc o dels encarregats de l’equip de so que són uns incompetents. Innacceptable!
   Però no només és la mediocritat i manca de professionalitat de molts músics lo que ha deixat buides les nostres festes. Per pagar tanta mediocritat les diferents comissions de festes no han tingut altra solució que fer pagar entrada als assistents i pujar el preu de les begudes encarint així el preu per divertir-se (quan hi ha algun grup bo, que per sort encara en queda algun) fins a cotes prohibitives més pròpies de locals exclusius de Barcelona.
   Els motius de la profunda decadència que estan experimentant les nostres festes majors són varis, però, com a bon coneixedor de les festes majors pallareses, puc assegurar-vos que el quart motiu és, de tots, el més rellevant. M’agradaria molt que no fos així, que el problema de fons fos un altre, però després de tants anys en contacte directe amb el món de la música de festa major, puc afirmar, categòricament, que són els músics els que acabaran amb ells mateixos. Quin poble els contractarà quan l’afluència s’hagi reduït a les quatre persones que viuen al poble? Els pressupostos dels ajuntaments ja s’han ajustat molt i més que s’ajustaran si volen reduir el gran impacte negatiu que tenen les festes en els seus pressupostos anuals, així doncs, les petites formacions i les anomenades ‘disco-mòbil’ estan guanyant terreny ràpidament mentre que grans orquestres i conjunts cada cop tenen més problemes per fer ple de ‘bolos’ durant el període estiuenc.
   I mentre assisteixo, entristit, a l’imparable transició decadent de les nostres festes, tracto d’imaginar com de festives i importants havien estat per les famílies pallareses en aquells anys de desgràcia i escassetat i com de grans jo mateix les he conegut i disfrutat abans de topar amb la realitat i adonar-me que com tot en la vida, les festes majors neixen, creixen, es reprodueixen… i moren?