Ja hi tornem a ser!, el Molt Honorable & cia acaben de tombar la proposició de llei de consultes, contraatacant per altre banda amb la presentació d’un succedani. El projecte de llei de consultes populars amb el suport dels paters de la independència, que no m’estranyaria gens fos un cortar y pegar de la proposta tombada, deixant al marge el text sense cap interès; tallant les ales a les aspiracions nacionals i posant de collita pròpia per fer un transvasament de poders donant-li un aire colonialista, olé, President!!. No sigui què s’esgarri-hi el ramat. Ramat ,que si no recordo malament se’l requereix cada quadrienni per validar per exemple, el lloc que vos ocupeu. Quedant limitada l’essència democràtica de la proposició.
El què més em preocupa és que aquesta vegada no és cosa de l’Alicia & cia, sinó de l’Oriol i la seva colla, que en el seu afany de marcar el terreny en un gest de displicència cap el nouvingut, no sigui que li passi la ma per la cara, acaba votant a favor tant de la proposició de llei de consultes com del projecte de llei de consultes populars, utilitzant la famosa tàctica de la puta i la Ramoneta. Que bé va esgrimir la democràcia com argument!, veig que no és d’ús exclusiu del “govern del millors”.
Malauradament no en tenim prou amb 16.409 mill de raons econòmiques o amb els atacs genocides cap al puntal de la nostra identitat , la llengua. Espanya pot dormir tranquil·la, els seus interessos resten en bones mans. Espanya ens roba, perquè ens deixem robar. El futur nacional està en mans de personatges amb una visió egoista i mancada de qualsevol ambició nacional, anem bé cirerer!. Per altre banda perdem molta força cada vegada que convoquem reivindicacions identitàries sinó van seguides de fets concrets i amb un objectiu clar, liderat des d’una autèntica vocació de país que ens salvi de les urpes de l’estat espanyol. Sense una classe política de qualitat, s’albiren temps difícils pel nostre poble cada vegada més empobrit, convertit en l’ase dels cops d’una nació espanyola desesperada per salvar-se del naufragi.
Una ciutadania que pot veure’s molt afeblida i sobretot desenganyada, trobant-se sola a la platea reivindicant el seu futur, mentrestant la majoria dels dirigents a l’únic que frisen és ocupar un bon lloc a l’escenari. Això pot significar la mort de l’anhel d’un estat propi català.
No ens ho juguem tot al blackjack, ni pidolem allò que és nostre, deixar el destí nacional en mans de l’atzar és mostra de desesperació. Una desesperació producte de manca de sortida dins els actuals paràmetres, directes cap a l’abisme espanyol. El temps passa i la situació és cada vegada més insostenible. Les mitges tintes no són la solució, a un poble escanyat (quasi moribund ) no li parlis de segons què i si pot ser, ni de música. La història ens ensenya que un poder econòmic fort és el millor fonament per la construcció d’un estat, cosa que sembla estem oblidant o millor dit no interessa.
7 milions de vides depenen, Molt Honorable, de vos i el seu equip de govern, una responsabilitat que cau sobre les seves espatlles. El mal s’estén i al malalt no li queda massa temps, així que serà millor no fer passar bou per bèstia grossa.
