Espriu o el mirall on reflectir a qui vol morta la llengua catalana

Com més alta i més estesa la veu del poeta, més dèbil la intolerància de qui ens vol desapareguts. Per això, que demà els republicans plantegem al Congrés dels Diputats la proposta d’adhesió per part del govern espanyol al “2013 Any Espriu” té molt de sentit. Una voluntat que va més enllà de les qüestions concretes que s’hi plantegen relacionades amb l’exigència de col•laboració amb la Generalitat, amb l’Ajuntament d’Arenys de Mar i amb l’Institut Ramon Llull de cara al muntatge d’exposicions i activitats en el conjunt dels PPCC, de l’Estat (traducció de l’obra espriuenca al gallec, euskara i castellà) i internacionalment per tal promoure’n un major coneixement.
Certament, vivim moments de màxima gravetat per a la llengua catalana, agreujats dia a dia, arran d’una sistemàtic i permanent escac plantejat des de diverses administracions i sobre àmbits distints, la qual cosa provoca el trencament d’un escenari ja prou advers per a la llengua catalana i que empitjora d’ençà que el PP és al govern de l’Estat: l’agressivitat envers la llengua s’ha accelerat (valguin els casos de la política lingüística de Bauzà a les Illes o de Rudi a l’Aragó, l’ofec econòmic imposat a TV3, la total eliminació de les partides contingudes en els pressupostos de l’Estat canalitzades per Esquerra per a Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear, les sentències contra la immersió lingüística, etc…).
Escolta Sepharad!, clamà Espriu. Endebades? No voler fer-ho, és continuar abonant el genocidi.