En el pas del temps, en el transcurs de la teva vida, vas perden esperances i il·lusions. L'esperança és la confiança d'aconseguir una cosa. La il·lusió, pot ser una esperança sense fonament real o, un engrescament que s'experimenta amb l'esperança o en la realització d'alguna cosa. Que no té fonament real, vol dir que no existeix cap fet palpable, cap realitat objectiva independent del cervell perquè allò en què un ha posat la il·lusió es compleixi.
Per tenir esperances i il·lusions, es necessita consciència o confiança en un mateix per arribar a aconseguir el que es desitja. La consciència s'aconsegueix mitjançant els coneixements i l'experiència. La confiança mitjançant el mateix i veient la pròpia capacitat de desenvolupament i l'aconseguiment d'objectius.
En el transcurs de la vida, vas perden esperances i il·lusions de joguines, amors, treballs, amistats i, també l'esperança i la il·lusió de la immortalitat i l'eterna joventut. Així mateix, alguns també tenen l'esperança i la il·lusió de voler canvia el món, de fer-lo més just, etc.
En juliol de 2010, va començar l'esperança d'aconseguir la independència per Catalunya. De fet, es va inicia el camí de la dignitat, de la confiança dels catalans com a poble, de la seva seguretat en ells mateixos per aconseguir un estat nacional.
La manifestació de l'onze de setembre de 2012 va ser una espurna, una màgia. Amb un calor asfixiant, es van reunir de mica en mica i caminant poc a poc van baixar pel Passeig de Gràcia de Barcelona. A la Gran Via de les Corts Catalanes, va haver un tap, alguns van fer una parada per veure un glop d'aigua i menja una mica. Veient el gran ambient, alguns van decidir prendre altres camins per arribar a Ciutadella. Molts no es van poder moure del lloc, altres van arribar fins l'estació del nord. Ja eren quarts de nou de la tarda. Van comença els parlaments. La pantalla retransmetria els discursos. La gent embogia, havia com una energia elèctrica, un clam que anava en augment. Em penso que si en aquell moment s'hagués proclamat la República Catalana, hauria esclatat el deliri.
L'any 2013 va ser un camí de preparació per la cadena humana de nord a sud de Catalunya, també es van comença a agafar signatures pel dret de petició o vot per la independència. L'onze de setembre d'aquell any, la festa es va aconseguir, dones, homes, nens, famílies, tots plegats fen una via cap a la independència.
En 2014, van continuar amb el dret de petició i es va preparar la ve baixa que es faria a Barcelona seguint els carrers de la Gran Via i Diagonal. Va arribar el dia i van tornar a passar del milió de persones. En aquell any, el 9 de novembre de 2014, es va fer un procés de participació que havia de ser una consulta per la independència. Més de dos milions de persones van votar, d'aquestes, més d'un milió vuit-centes mil van votar Sí a ser un estat i Sí a ser-ho independent. Procés participatiu de voluntaris, de dones i homes, de coordinadors d'instituts o locals de votació, de coordinadors de procés, de gestors de mesa, de membres de mesa, de suplents que volien quedar-se pel que fos menester, de votants a partir de setze anys que anaven a votar amb alegria i esperança i es fotografiaven amb el sobre introduint-lo a l'hora de votar.
Estem ja en el 2015, i sembla que l'esperança i la il·lusió hagin quedat glaçades per segons quines actituds o comportaments, declaracions, etc. dels representants dels partits polítics i de segons quines associacions.
A alguns ens ha quedat el cor com a mor, hem perdut la confiança en segons quins elements. Però a pesar de tots els mals. El deure com a ciutadans, és que el 27 de setembre d'aquest any anem a votar, i votem pels partits que defensen clarament la independència perquè aquests puguin tenir majoria i així anar cap al desenvolupament integral de Catalunya. Serà la seva responsabilitat si no ho fan, si fan traïció, si es deixen vendre per una almoina, si venen més fum, si segueixen marejant la perdiu, si continuen amb el teatre i l'engany, si no prenen la decisió final, serà la seva culpa.
Els que no vegin com el nacionalisme espanyol, representat pel PP, però també el PSOE, UpyD, Ciudadanos, fa un silenci i un menyspreu cap a la identitat nacional catalana i, un greuge econòmic que impedeix un major i millor modernització econòmica i benestar social, és que estan mal informats o no es volen informar.
Els que no vegin com el federalisme tipus PSC-PSOE, és una mentida i un engany, o com el federalisme tipus IU, ICV-EUiA, Podemos, etc. Significa que no podem fer res, perquè primer és impracticable ja que si no reconeixen una autodeterminació, no reconeixen el dret a la llibertat del poble que vol ser lliure. I que un procés constituent de tot Espanya, no pot decidir pels catalans. Ni que tampoc, una República Catalana pot està dintre dintre una República Espanyola, ja que si adjuntem els passats històrics i les impossibilitats ideològiques, econòmiques i socials presents es demostra la inviabilitat. Els que no vegin que tot plegat, és una il·lusió sense cap fonament i, que l'esperança de la independència de Catalunya té més probabilitats que no pas aquests ideals, és que s'enganyen a ells mateixos.
Encara que l'esperança i la il·lusió per la independència de Catalunya sembla que hagin finit, no per això ens morirem. Si volem decidir, decidirem! I si volem aconseguir-la, ho farem, a pesar dels nefasts, barroers, cara girats, mentiders, enganyadors que amb el nom de la llibertat i la democràcia, van fen passa el temps perquè tot canvii perquè res ho faci. Aconseguirem el que desitgem! Encara que els partidaris del nacionalisme espanyol facin joc brut, encara que en la mentida i l'engany, l'insult i el menyspreu, vulguin dinamitar les nostres conviccions. Si volem, ho tindrem! El nacionalisme espanyol és poc democràtic liberal i poc modernitzador econòmic i, així, li serà molt difícil que vagi cap una democràcia més participativa i una millora econòmica i social.
