Hi ha un argument poc explotat en el debat sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya que crec que obriria un nou horitzó dins el tediós diàleg de sords a què actualment ens tenen acostumats els nostres opinaires habituals. Cal dir, tanmateix, que si el nivell en general és molt baix i decebedor -exceptuant-ne notabilíssimes excepcions-, és extremadament molt superior el que s'emplea des del sobiranisme que el que es vomita des de l'unionisme, on els arguments acaben resultant sempre infectes i fantasiosos.
Tothom sap bé que la relació entre catalans i castellans, malgrat tota la història de pactes -enganyosos- que hi ha hagut, mai ha estat del tot reeixida. De fet, si ens fixem en qualsevol època de la nostra història dels últims gairebé 600 anys, tot ha acabat rodolant cap avall i generalment com el rosari de l'Aurora. Ja des d'un llunyà conseller Fiveller cantant-li les quaranta al nouvingut Trastàmara en l'enfrontament del vectigal fins a la trampa de l'Espanya autonòmica actual, passant evidentment per totes i cadascuna de les desgràcies que ens ha tocat viure com a poble singular; ja ho sabeu, prohibicions comercials, unions d'armes, ocupacions militars, genocidis culturals, i un llarg etcètera de greuges que ens han marcat d'una manera estranya al caràcter. Doncs bé, potser ha arribat l'hora de dir que tenen raó, que el veritable problema d'Espanya és Catalunya i els seus retorçats federalistes entestats amb un encaix impossible. És aquesta mania nostra de catalanitzar-los que els produeix un sentiment agre d'inferioritat impedint-los ser una nació normal i potser, fins i tot, un país econòmicament més o menys saludable. Els hi hem de fer veure d'una manera urgent que no poden passar més temps així, que necessiten desempallegar-se de nosaltres perquè el seu temps també se'ls hi acaba i, si tot això no surt bé, seran ells els que realment quedaran romputs i esmicolats.
Espanya té un problema immens que no tenen altres vells imperis com per exemple el Regne Unit. Espanya no té caràcter propi perquè el va substituir intentant sense èxit castellanitzar tothom. El Regne Unit pel contrari, mai desapareixerà perquè ells saben perfectament que Anglaterra és un subjecte viu, cosa que no és Castella. I és aquí on rauen tots els seus problemes. Espanya no té personalitat, és un conglomerat insegur i rabiüt de territoris, alguns inventats, que depèn massa de Catalunya, cosa que els rebenta per dins i els fa automàticament bel·licosos, intractables i cretins. Espanya necessita desprendre's de nosaltres i ser el que sempre ha volgut ser, un país segur, desacomplexat i sense rancúnies. On tothom se senti espanyol sense fisures. Sense tantes autonomies absurdes amb les seves televisions absurdes, les seves administracions absurdes i els seus presidents absurds, simplement per satisfer-nos a nosaltres. Un joc recargolat i endimoniat entre ells i nosaltres que l'únic que ha aconseguit és espatllar l'economia de tots i crear una animadversió mútua de l'alçada d'un campanar. Quin disbarat tot plegat!
Si Espanya no anorrea més Catalunya i la deixa volar lliurement, no només aconseguirà descansar d'aquest odi ancestral que ens té, sinó que podrà gaudir d'una economia potent al seu costat per a fer-hi grans negocis. Però el que realment és important és que Espanya haurà de valdre's per si sola sense disposar de la mamella que la subsidia. I aquest és sense dubte el regal més gran que li pots fer a una persona: que pugui créixer forta fruit del seu esforç, estimada, sense complexos d'inferioritat i sense l'enuig constant que li produeix el desafecte d'altri. No hi ha res millor a la vida per sentir-te mentalment sa i fort que valdre't per tu sol. Espanya té una oportunitat d'or per arreglar el seu llast endèmic de societat endarrerida i començar a espavilar-se sola per a ser productiva de veritat. Nosaltres des del nostre estat independent, els ajudarem.
