Divendres, 17 de setembre de 2021 - Edició 1148
La República

Espanya és crisi

Quan d'aquí a unes dècades els historiadors hagin d'analitzar o escriure la primera gran crisi econòmica i social del nou mil·leni, a més d'estudiar les bestieses financeres i especulatives del […]

Eric Herrera
Eric Herrera 30/07/2013

Quan d'aquí a unes dècades els historiadors hagin d'analitzar o escriure la primera gran crisi econòmica i social del nou mil·leni, a més d'estudiar les bestieses financeres i especulatives del capitalisme salvatge a nivell intercontinental i copsar com l'adotzenada classe mitja occidental va creure's que el creixement i la riquesa eren inacabables, els erudits de la història hauran de prestar una atenció molt especial en un estat del sud-oest de la UE on l'absurditat i la burriqueria va acabar significant l'explosió política i social dels seus conciutadants. 

 

La fi d'Espanya, almenys tal com la coneixem fins ara, té poc a veure en la crisi mundial, i molt menys en les subprimes americanes. La crisi espanyola és innata, endèmica, rau en l'origen mateix de la seva existència, que, lògicament, amb els canvis socials que s'esdevenen ara arreu del món l'empitjora i la fa més dramàtica. Efectivament, als historiadors no els caldrà furgar en les causes inflacionistes planetàries o en la crisi creditícia i hipotecària dels EUA, ni tan sols en el desafiament sobiranista català dels últims mesos. La crisi espanyola que abarca tots i cadascun dels seus àmbits té noms i cognoms propis, i és fruit de la maldestra manera d'afrontar els seus problemes, una decadència a comta-gotes cobada durant dècades dins l'olla de la supèrbia testosterònica típicament hispànica en un país on el més tonto fa rellotges.

La crisi espanyola no seria res sense el terrorisme i les clavegueres de l'estat dels anys vuitanta amb destacats protagonistes actuals que ja comandaven alts càrrecs del govern d'aleshores, com el present cap de l'oposició a més d'algun il·lustre expresident de caixa responsable de la seva caiguda. La crisi espanyola no existiria sense els ja habituals corruptes de la cosa pública, uns autèntics professionals de la barroeria. Tampoc sense un sistema podrit de la picaresca i de subvencions a tot quisqui, tot un clàssic en un estat llatí com l'espanyol. Un sistema de màniga ampla, d'irresponsabilitats, de doble moral catòlica i de bombolles vàries amb la seva joia de la corona; la immobiliària. Un estat que el seu cap és un pobre home equivocat amb una família de tarats i lladres. Un país de quinquis i de cretins on els Millet, Pallerols, Filesa, Roldan o Noos han estat el pa de cada dia amb la barreja de polítics mediocres com Chacon, Rajoy, Zapatero, Navarro o Duran que es s'han dedicat a vendre pòcimes en una col·lectivitat completament atomitzada i políticament analfabeta. Una societat de funcionaris cosida a impostos absolutament divorciada amb els seus governants que s'han dedicat a construir amb gran frenesí un país radial sense cap visió econòmica i a subsidiar grans territoris endèmicament improductius. Que inventen ellos! Us sona, oi? Espanya és insostenible per tot això i perquè vol continuar unida a costa de l'odi i de l'històric autoritarisme mesetari, una recepta tan irresponsable que en cap altre lloc del món civilitzat podria arribar a entendre mai.

Tot això i molt més és la crisi espanyola suportada i recolzada per molts catalans -encara ara!-, que any rere any han reincidit votant partits que mantenien l'establishment i la cultura política espanyola a Catalunya, una cultura que ha fet d'Espanya el contenidor del sense sentit mundial, del model que mai s'hauria d'imitar a l'hora d'administrar un estat. L'Espanya castellana caurà definitivament perquè és una nació improductiva i amb tendència contínua a la corrupció, fruit precisament del seu model basat en l'engreix del funcionariat públic en comptes d'apostar pel model autònom de la petita i mitjana empresa. Perquè una cosa porta a l'altra, quan l'empresa no és teva sinó de tots, la condició humana sempre té la inclinació congènita de fotre mà a la caixa.

 

Espanya és crisi i Catalunya és misèria perquè fins al moment ha estat còmplice del sistema corrupte espanyol, per això ens cal una oportunitat per demostrar al món que sense aquest llast els catalans podem fer les coses de diferent manera. Pot ben ser que siguem incapaços de demostrar-ho, però és ben cert també que sense la llibertat, negada i torpedinada diàriament des de Catalunya justament pels còmplices de l'estatus quo corrupte espanyol, no ho podrem esbrinar mai. L'autonomisme ens ha demostrat que és sinònim de corrupció generalitzada, l'estat propi, per contra, encara no ho sabem. I els catalans, abduïts per aquest patró corrosiu, no necessitem cap altra cosa ara mateix que la llibertat per ser amos de nostre destí i poguer equivocar-nos o fer-ho millor. En tot cas, només dependrà de nosaltres. 

 

Per tot plegat, els historiadors del futur hauràn de tenir molt en compte tots aquests despropòsits quan escriguin sobre la desmembració del regne d'Espanya i la seva regressió democràtica en l'aurora d'aquest segon mil·leni de la nostra era. Queda dit.  

 

Article publicat al setmanari El 9 Nou (Osona-Ripollès)