Divendres, 25 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

“Encara queda molt per fer”

Em dic Irene, tinc 25 anys i fa gairebé 3 anys que visc a Berlín. Aquí fa com uns dos anys que visc amb la meva parella, l'Alex, que és […]

Help Catalonia
Help Catalonia 08/04/2014

Em dic Irene, tinc 25 anys i fa gairebé 3 anys que visc a Berlín. Aquí fa com uns dos anys que visc amb la meva parella, l'Alex, que és alemany de la part est. Jo sóc natural de Barcelona, ah! i sóc xarnega: mon pare és andalús i la meva mare catalana. Tinc família repartida per Andalusia, Madrid, València, Catalunya, Canadà i Estats Units.

 

Podria passar-me dies i dies comentant anècdotes, per desgràcia catalanòfobes, de les visites als familiars que viuen al territori espanyol (fora de Catalunya). Tant per part de la gent d'aquestes precioses contrades com, per desgràcia, per part de la mateixa família. Sobre això només m'agradaria afegir que, havent viscut temporades molt curtes amb ells, crec que per a aquesta gent és molt difícil no caure en la demagògia, ja que és el pa de cada dia a la televisió, ràdio i carrer. Tinc la sensació que fins i tot, inconscientment, gaudeixen d'aquest odi, ja que els uneix contra un enemic comú en temps difícils, com és ara el cas, i això amaina més l'ànima que aprofundir en filosofía. Només cal obrir un llibre d'història per trobar-ne exemples. Després d'haver viatjat bonament el que he pogut, la meva conclusió sobre aquestes vivències és que gent amb o sense carrera i calers que es deixen portar per la demagògia n'hi ha molta i per tota arreu, així que ho deixo aquí.

 

En arribar a Berlín, tot i saber alemany a nivell gairebé nadiu, el xoc cultural va ser immens. Parlant amb la gent que s'interessava per la meva procedència, vaig arribar a la conclusió que potser era perillós i tot abordar el tema sense estar preparat per una llarga discussió on se't titlla de nazi, separatista, antidemocràtica i un llarg etcètera. Em vaig prometre no irritar-me més i que quan m'embarqués en aquestes discussions, contextualitzar i ambientar el meu interlocutor el màxim possible. Pàgines web com Help Catalonia ajuden moltíssim a aclarir, amb calma i sense els nervis d'una discussió en un idioma estranger, fets contrastats. Posaria la mà al foc que un alemany normal (parlo d'alemanys perquè són amb els que més em relaciono) no s'imagina ni la punta de l'iceberg de tot el malviure que pateix un espanyol normal. Fem-ho més difícil, agafem-ne un que viu a Catalunya. La complexitat és tan gran, que al final acaben per o bé donar-te la raó o bé creure que vens d'un altre planeta. Sigui com sigui, la informació arriba en comptagotes i un poble com l'alemany és molt reticent a moviments separatistes lligats amb demostracions nacionalistes… No tot és negatiu, per altra part son molt partidaris de llegir i informar-se! Per això l'Alex i jo vàrem decidir col·laborar en aquest projecte, per tal de fer arribar aquesta informació traduïda a la gent que s'interessa pel conflicte i que no té la sort de saber tants idiomes com nosaltres.

 

Encara em queda una cosa pendent que em posa molt trista, i és que no entenc com és que la gent en aquest país anomenat Espanya es deixa encegar per aquesta irracionalitat i l'escopir bilis com a cosa quotidiana. Tot és tan fàcil com seure i xerrar, intentant no apujar la veu i sense voler-li mal a l'interlocutor. Trobo que la gent s'ha resignat al circ i a la diplomàcia zero, a què qui crida més i amb més rotunditat té automàticament la raó. Ho trobo una manera molt masoquista de menysprear-se, ja que d'aquest país surt gent molt i molt brillant, curiosament tots dispersats pel món…

 

No he estat mai partidària d'extremismes però, en el cas de Catalunya, crec que la independència és la millor manera de trencar amb una manera de fer que no és la nostra, que entenem com podem però que no ens sembla adequada per a nosaltres, ni com a individus ni com a poble. Això sí, no cometem els mateixos errors altre cop i permetem que es repeteixi a aquí tot allò amb el que hem volgut tallar, que encara queda molt per fer!