En un país normal…
Si hi ha qui apadrina nens de Somàlia, no seria pas estrany que algú apadrinés nens d’Extremadura.
Si em truquessin a casa per vendre’m qualsevol moto, el comercial parlaria la meva llengua i, sobretot, no s’ofendria si li contestés sense fer servir idiomes d’altres pobles (segurament tampoc li compraria la moto, això també és veritat, siguem sincers).
Si viatgés a l’estranger, no em felicitarien (ni m’abraçarien desenes de vegades amb una eufòria injustificada —us ho juro, cas real) per una Eurocopa que ha guanyat una altra selecció.
Si em quedés a casa a l’estiu i decidís muntar un negoci per als turistes, no demanaria disculpes als guiris (espanyols, finlandesos o alemanys, tant li fot) si els cartells no fossin escrits en la llengua del país veí.
Si mirés la televisió nacional, seria del tot lògic que qualsevol expressió no dita en la llengua pròpia fos subtitulada. I subratllo qualsevol. També les dites en espanyol, és clar, de la mateixa manera que tothom dóna per descomptat que es subtituli els que parlen en francès.
Si mirés una televisió estrangera, no trobaria mai un reportatge parlant del meu país explicant mentides que saben que són mentides sobre una suposada persecució sistemàtica a tot aquell que no té sang oriünda de tres generacions o més. I si passés, el govern del meu país duria als tribunals la cadena televisiva en qüestió.
Si escoltés música tradicional i feta a casa, ningú no s’hauria de considerar més moderno i multiculti pel sol fet que ell (o ella) n’escolti de ianqui o d’hispana. Seria ell (o ella) qui se sentiria pobre (o pobra), desarrelat (o desarrelada) i inferior (o inferior).
I sobretot, si tingués un bloc, no perdria el temps posant exemples de com seria el món si visqués en un país normal i podria parlar de coses molt més interessants, com ara de la calor estiuenca, de les batalles quotidianes per la temperatura de l’aire condicionat a l’oficina, dels escots de les noies o de les orxates a les terrassetes.
