MENTIDES són les afirmacions del Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya (en endavant, el Gremi) i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) sobre la Llei del Cinema. És MENTIDA que no hi hagi demanda de cinema en català. Aquesta afirmació es basa en els espectadors actuals, limitats pel 3% de sessions en català que la indústria ofereix, sense motius comercials demostrables que justifiquin aquesta limitació.
FALS i tendenciós és dir que amb la Llei es destruiran 1.786 llocs de treball, o que aquesta mesura va en contra del 80% del producte que consumeix actualment el públic català. No és veritat que el públic hagi triat consumir cinema en castellà ni molt menys que només vulgui consumir en aquesta llengua. MANIPULADES foren les dades i conclusions que va donar la Xarxa de Cinema en Català, impulsada pel Gremi i Fedicine, sobre els resultats del dia del cinema en català del 12 de desembre del 2009, en el qual només el 8% dels espectadors van anar a les sessions gratuïtes en català. En realitat l’horari de projecció en català es limitava de les 16.00 a les 18.00 hores i l’oferta a 6 pel•lícules de caràcter minoritari. El Periódico de Catalunya va publicar que el percentatge d’assistència a les projeccions en castellà i en català era més equilibrada si es comparava la mateixa pel•lícula en el mateix cinema, això sense tenir presents les diferències d’assistència mitjana d’espectadors en cada franja horària. Però aquestes dades, com les de l’estudi elaborat pel professor de la UB Josep Maria Gay per encàrrec del Gremi, no han estat publicades enlloc i no es poden contrastar.
VERITABLES i demostrables sí que són les xifres elaborades per la Plataforma per la Llengua , segons les quals el consum de cinema en català ve condicionat per la migradesa de l’oferta, que els anys amb més projeccions en català n’augmenten els espectadors i la recaptació, i a l’inversa. VERITAT és també que creuant les dades dels informes Estadístiques Culturals de Catalunya 2007 i Indicadors i Estadístiques Culturals de Catalunya. 2006, es comprova que la recaptació per sessió de cinema en català i en castellà és quasi la mateixa al llarg dels anys, malgrat que les sessions en català s’efectuen sempre en les pitjors franges horàries i en cinemes menys concorreguts. Segons les dades, doncs, el cinema en català és tan rendible com el cinema en castellà, i probablement ho és més.
Els empresaris han d’actuar segons criteris empresarials i no ideològics. Un empresari responsable tindria en compte, per exemple, la llengua de consum de l’audiència de ràdio, premsa, revistes, teatre, televisió, etc. i veuria que el cinema és l’única excepció del consum cultural que no s’ha adaptat a la realitat lingüística catalana. Es fixaria en altres indústries culturals i tindria en compte experiències d’adaptació a la realitat lingüística de Catalunya, totes exitoses, com els diaris El Periódico de Catalunya o el Segre. Un empresari responsable podria pensar que això és el que passa quan el client pot escollir i que no fer-ho significa perdre oportunitat de negoci.
Més enllà del negoci, però, un empresari responsable no pot fer xantatge confrontant la feina amb els drets socials, basant-se amb arguments que s’han demostrat falsos en la resta de la indústria cultural. El Gremi i Fedicine remen en direcció contrària a la igualtat de drets dels ciutadans, de les evolucions socials i de la normalitat democràtica que s’exigeix a un país dins la Unió Europea. El Gremi i Fedicine no pot demanar que la nostra societat quedi fora dels paràmetres democràtics europeus que ens pertoquen , reproduint i allargant els efectes d’aniquilació lingüística de les lleis franquistes. La reproducció de maneres caduques, tendències nascudes de la repressió i prohibició, aquest és el principal motiu pel qual el català al cinema representa una excepció en el món occidental democràtic i és una excepció entre tots els sectors culturals a Catalunya.
