Els dar­rers gemecs deses­per­ats d’un Estat que ningú al món escolta

Ningú va dir que con­struir un nou país seria una tasca fàcil. És com­pli­cat, difí­cil, arriscat i més a Espanya. I més a aque­sta Espanya. Però ara tenim una opor­tu­ni­tat pre­ciosa, la soci­etat espany­ola està més divi­dida que mai, els dos grans par­tits polítics –PP i PSOE– estan lit­eral­ment destrossats, PODEMOS s’ha demostrat que és un bluf Juan Carlista, amic de la familia Botín i Lara i con­trari al dret a decidir, con­trari a posar urnes perquè els ciu­tadans de Catalunya puguin decidir el seu futur. I a més a més aquest canvi que rep­re­senta PODEMOS, un canvi al més del mateix, ve acom­pa­nyat de Ciu­tadans, que és un par­tit de pro­fun­des con­vic­cions anticatalanes.

 

Ara que hi ha més inesta­bil­i­tat i divisió que mai a les insti­tu­cions espany­oles és un gran moment perquè ens tornem a unir, perquè tornem a aga­far la ban­dera de la il·lusió, perquè tornem a les grans mobil­itza­cions, aquest cop perquè siguin definitives.

 

Potser és per això que a l’Estat s’ha creat un grup de tre­ball secret i trans­ver­sal per anar con­tra nos­altres. A Espanya ara mateix no hi ha acord per res més que per anar en con­tra dels cata­lans, per això cap par­tit polític espanyol ha dem­anat la dimis­sió de Fer­nan­dez Diaz aque­sts dies. Perquè la resta ja s’havien el que diria, fins i tot el quan ho diria. Fins i tot La Razón ho sabia, i tenia l’article que ahir va pub­licar guar­dat a la nev­era des de fa un mes i mig. Esper­aven el moment oportú per ser pub­li­cat, i aquest moment no l’ha mar­cat ni el poder exe­cu­tiu ni el poder mediàtic, sinó que una altra pota de la mateixa família espany­ola; la justí­cia espany­ola. Em temo que ho veurem properament.

 

Tots ells units, descen­dents d’una mateixa ide­olo­gia política, o apolítica, porten temps preparant aquest pla que insinua que els Con­ver­gents acol­lim a les nos­tres cases a gihadistes perquè votin que sí a la inde­pendèn­cia. I em temo que aquest pla encara no ha aca­bat. I quan acabi, ànims als qui els hi toqui. I és que no ha estat el primer pla, i és que no en serà l’últim.

 

I ànims perquè si s’han d’unir tots d’amagat i entre tots només són capaços d’escriure aque­sts guions que no aprovarien un exa­men en cap escola de cin­ema del món sig­nifica que estan més per­duts del que sem­bla. Estan més aca­bats del que podríem imag­i­nar. Són un movi­ment polític unit per inter­es­sos il·legítims d’Estat fent les últimes lamenta­cions deses­per­ada­ment sense resposta i és que ja s’han que­dat sols al món dels grans Estats.