Dissabte, 24 d'octubre de 2020 - Edició 821
La República

Els covards de Waterloo

Per tant, d’aquí pot desprendre’s que l’opció d’anar a la presó no era pas vista com una potencial estada d’anys de durada —com ha acabat sent—, sinó més aviat com un càstig exemplaritzant d’«alguns dies» i prou

DFerrerC
David Ferrer 12/10/2020

Sens dubte, actualment es dona una situació absolutament impensable a finals d’octubre del 2017. Això és, que després de gairebé tres anys des de la Declaració d’Independència, els que es varen lliurar a les autoritats espanyoles encara romandrien a presó i que, en canvi, els qui varen optar per internacionalitzar la causa com a govern legítim a l’exili gaudirien de llibertat de moviments per Europa. En efecte, jutjar la decisió del 2017 pel que va acabar passant el 2019 o 2020 és pur revisionisme històric i, per tant, s’apropa a la mentida més absoluta i malintencionada.

Però com s’ha gestat aquest doble axioma, imperant avui dia, que qualifica els exiliats de covards i els presos polítics de valents? La resposta no és senzilla, però si refem la línia del temps des d’aquell 27 d’octubre del 2017 podrem apreciar com aquest maniqueisme de covards/valents es va anar covant, precisament, a partir dels laboratoris d’opinió de Ciudadanos i la FAES, a parts iguals. Tanmateix, sovint part de l’independentisme mateix ha flirtejat amb aquests arguments a fi d’aconseguir una lluita per l’hegemonia partidista, ben allunyada de l’esperit de projecte comú i de concòrdia que va possibilitar l’1 d’octubre.

Com exposo a bastament en el meu llibre Des de l’exili (Ed. Pòrtic, 2019), el cap de setmana del 28 i 29 d’octubre de 2017, tot just després de la Declaració d’Independència, els consellers del govern legítim —excepte Oriol Junqueras i Carles Mundó— es van reunir a la Catalunya Nord i, posteriorment, part d’ells també es varen reunir amb el president Puigdemont a Girona. Allà, la decisió va ser que tots haurien de marxar a l’exili per, d’una banda, esquivar la repressió espanyola que ja s’endevinava i, de l’altra, poder defensar la proclamació des del cor d’Europa. De fet, mirat en retrospectiva, pot considerar-se aquella estada a la Catalunya Nord com l’inici de l’exili. 

Els qui van marxar a Brussel·les van ser, finalment, els consellers Quim Forn, Clara PonsatíToni ComínDolors Bassa, Meritxell Borràs, Lluís Puig , Meritxell Serret, i el president Puigdemont —i, les maletes de Romeva, Rull i Turull, que pensaven pujar-hi uns dies més tard—. De fet, Turull, Rull, Mundó, Romeva i Junqueras havien quedat a Barcelona per pujar en cotxe a l’exili, però aquest últim va arribar per a dir que havia decidit no pujar-hi, i els altres es van acabar decidint per fer el mateix. D’entre els que hi havia a Brussel·les, alguns van decidir de tornar a Barcelona perquè creien que tindrien temps d’acomiadar-se de les famílies abans no arribés la querella. Dissortadament, tan sols Puig va tornar a Bèlgica, mentre que Forn, Bassa i Borràs van decidir quedar-se a Catalunya. 

I aquí rau, precisament, el quid de la qüestió de la decisió d’anar a l’exili o quedar-se a l’interior, si es mira des de l’òptica i marc mental d’aquell octubre del 2017 —lluny de visions revisionistes injustament fonamentades en el biaix de 2020—Això és, qui assumia un gran risc, qui se la jugava de debò, eren aquelles i aquells que decidien exiliar-se, atès que es creia que l’extradició a Espanya seria segura i ràpida. En canvi, qui es presentés davant de la justícia espanyola seria segurament inhabilitat i, en el pitjor dels casos, es passaria uns quants dies a la presó (sic). Per tant, ningú no hauria gosat, en aquell moment precís, a negar que la marxa a l’exili era un moviment audaç, arriscat i —per què no dir-ho, valent. 

Atès que una asseveració d’aquesta mena necessita de proves, estic en disposició d’oferir-les. Per començar, parlem de l’expectativa d’estada a la presó que el Govern legítim tenia. Si ens traslladem a tan sols una setmana abans del referèndum, el 23 de setembre del 2017, el conseller Santi Vila, durant un míting en el marc de la campanya per al referèndum de l’1 d’octubre, va exclamar al seu auditori que «si la setmana que ve hem d’anar alguns dies a la presó, hi anirem». Per tant, d’aquí pot desprendre’s que l’opció d’anar a la presó no era pas vista com una potencial estada d’anys de durada —com ha acabat sent—, sinó més aviat com un càstig exemplaritzant d’«alguns dies» i prou. 

D’altra banda, la segona prova de com es valoraven les opcions exili o romandre a Barcelona l’ofereix la consellera Meritxell Borràs. Ella parla en el seu llibre, 34 dies de tardor i 1 de primavera. Diari de presó (Símbol, 2018) sobre la seva decisió de tornar de l’exili de Brussel·les a Barcelona com una decisió conservadora, i la que creia aleshores que li suposava menys riscos: «La primera [teoria] diu que es voldrà fer un escarment exemplar i que tots anirem a la presó quan tornem, i la segona assenyala que els que tornem no anirem a la presó, almenys de forma provisional; només hi anirien els que ara no compareguin i les autoritats europees retornin». Entenc que amb aquests testimonis contextualitzats en el moment de prendre les decisions, queda aclarit que, per res del món, marxar a l’exili era considerada una decisió poruga o covarda. Provat, doncs. 

A partir d’aquí, els esdeveniments van capgirar aquelles expectatives inicials del govern destituït pel 155, i els que varen escollir presentar-se a les autoritats espanyoles a Madrid van ingressar a la presó per un temps llarg l’abast del qual encara resta per determinar. Al seu torn, els de Brussel·les van iniciar un periple jurídic de denúncia i a l’atac que ha assolit molt èxits internacionals a l’exili —ara no ve al cas detallar-los. 

Segurament per la frustració provocada per tenir mig govern legítim passejant-se per Europa amb total llibertat, la maquinària d’opinió pública i publicada de l’unionisme intentava pair aquella humiliació tot creant un relat en què els exiliats no eren tal cosa sinó «fugados de la justícia española». En definitiva, uns covards que tan sols miraven pels interessos propis, i que havien deixat els seus companys de govern a l’estacada —fet absolutament fals, tal com acabem de veure—. Així, per exemple, aquest argumentari pot quedar resumit en nombroses aparicions públiques per part de líders de qualsevol dels partits unionistes. Com a exemple, citarem Albert Rivera quan va considerar l’actitud de Puigdemont «surrealista», i li va demanar que retorni a Espanya i «doni la cara com els seus companys». 

Evidentment, aquest relat unionista va fer fortuna entre la seva parròquia, tal com era d’esperar. Allò que, en canvi, no es podia preveure era que sectors de l’independentisme mateix compressin aquest relat fabricat per fer mal a Puigdemont i se’l fessin seu. Tant si va ser una decisió premeditada o estudiada o si, senzillament, es van deixar endur pel poder dels mitjans de comunicació majoritaris, cal posar les coses en la seva justa mesura i, per tant, superar aquesta dicotomia de covards i valents. Especialment, quan l’anàlisi distanciada dels fets ens depara sorpreses com aquesta: que els exiliats creien anar a afrontar, per voler internacionalitzar la causa, una extradició segura i una presó preventiva llarga, mentre que els qui anaven a Madrid creien que tindrien un càstig menor. 

Relacionats