La decisió del Conseller d’Economia i Finances de buscar liquiditat entre els ciutadans amb l’emissió de bons al 4,75% seria una molt bona noticia pels ciutadans, sobretot si les entitats financeres no cobrant comissions d’usura i si tot plegat fos una qüestió puntual, però malauradament la decisió forma part del drama que viuen les finances de la Generalitat.
L’emissió de bons va acompanyada d’una altre decisió de molt negatives conseqüències per la ciutadania, tal i com publicava en un breu el diari La Vanguardia aquest dissabte. Parlem d’una ordre del Govern pel que es produeix una retenció del 80% dels saldos “no disposats, no retinguts i si compromesos” en poques paraules el Conseller Castells davant la gravetat de la situació ha bloquejat sense previ avis les partides de tots els departaments.
L’ordre del Conseller Castells que no va ser traslladada dins dels acords públics del Consell Executiu de 5 d’octubre és d’una gran duresa i ha agafat per sorpresa als mateixos Departaments de la Generalitat.
Sota el títol “Acord de Govern, pel qual es disposa la retenció dels saldos pressupostaris” el document no porta cap signatura ni el nom de la Conselleria de Finances, consta de cinc punts i afecta a totes les Conselleries inclosos organismes autònoms, el Servei Català de la Salut, Institut Català de la Salut i l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials.
Amb aquesta ordre el Conseller Castells assumeix quasi tota la gestió real de les Conselleries, és el Departament d’Economia i Finances l’únic que pot aprovar excepcions a l’ordre aprovada.
L’acord és d’una gran gravetat i mereix que el Conseller Castells doni explicacions públiques de la situació. Quin són els motius? Madrid no acompleix els acords de finançament? El pressupost aprovat en el seu moment no era real? És veritat tal i com diu la Camara de Comerç que Espanya ens deu més de 2000 milions d’euros per inversions no fetes? Com afectarà a les entitats, persones empreses l’odre aprovada? Quants mesos es retardaran els pagaments per aquesta decisió?
Tot plegat demostra que ens trobem davant la fi del model de relació amb Espanya, davant la crisi, Espanya ja no ens serveix, el cost d’aquesta relació és inassolible i ja és hora de dir les coses pel seu nom. Seguir amb l’autonomisme i la dependència amb Espanya ens aboca a la decadència, l´’únic camí possible és la de tenir un Estat propi que ens permeti gestionar el país d’una vegada per totes.
Zapatero va enganyar a Mas a la Moncloa i Zapatero ha enganyat el tripartit no pagant els acords de finançament i no executant les inversions compromeses, ara no cal buscar culpables, ara cal dir les coses pel seu nom i afrontar el repte d’assumir l’Estat propi. Negar aquesta realitat és pura decadència,
