El sou dels polítics es presta a mooooolta demagògia, inclòs entre els propis polítics. Recordo ara fa un any o dos que no sé perquè estava a casa al migdia i vaig veure una estona el programa de l’Albert Om. Parlaven del sous dels polítics, i hi havia el Felip Puig, la Montserrat Nebrera i un parell de polítics més que no recordo. La Montserrat Nebrera explicava com ella havia perdut sou dedicant-se a la política, la diputada d’Iniciativa donava a entendre que el sou no era per tirar cohets… i Felip Puig deia que el sou era molt correcte, i que en cap cas s’hauria de pujar en un entorn de crisi econòmica. No s’ho creia ni ell, però va quedar de conya davant de tothom. Uns mesos després vam descobrir que Felip Puig tenia un sobresou a través d’una empresa de consultoria (91.000€ l’any 2008), que el propi Duran Lleida qüestionava. Més enllà de cert conflicte d’interessos de ser ex-conseller d’Obres Públiques, polític actiu i dedicar-se a l’assessorament urbanístic, el cert és que Felip Puig no pensa que els polítics estan ben pagats, o que almenys ell està ben pagat.
Artur Mas diu una cosa similar a Felip Puig: que el sou del President de la Generalitat hauria de ser més alt però que ell se’l baixarà. Demagògia, again. Recomano un article del professor Antonio Cabrales al respecte: “¿Bajar el sueldo de los políticos? No, subirlos y que rindan cuentas“, o una proposta de Reagrupament de pur sentit comú: que els polítics tinguin el mateix sou que abans de dedicar-se a la política, de forma que ningú guanyi ni perdi per fer política, i que els sous s’ajustin a la vàlua de la gent.
Doncs això, sense demagògia.
