Dilluns, 21 de juny de 2021 - Edició 1061
La República

El sí o el no de la solidaritat catalana

Al sud de la província de Valladolid, a 65 km de la Capital, es troba emplaçada la Vila de Ataquines i localitzada prop de dos importants nuclis econòmics i industrials […]

Vicenç Marquès i Sanmiquel
Vicenç Marquès i Sanmiquel 03/06/2012

Al sud de la província de Valladolid, a 65 km de la Capital, es troba emplaçada la Vila de Ataquines i localitzada prop de dos importants nuclis econòmics i industrials com són Olmedo i Medina del Campo. Sobre l’Autovia A-VI de Madrid a La Corunya.
Hi ha aproximadament uns 770 quilòmetres entre Barcelona i aquest petit poble castellà, que l’any 1900 tenia 1331 habitants, deu a munt deu avall, i en l’actualitat estan als voltants dels 680/685.
Aquest petit poble de la gran planúria castellana, va sofrir la gran desgràcia d’un paorós incendi. Varen quedar destruïdes 320 cases del poble: més de 90 persones en van sortir molt mal parades, però amb la santa sort que ningú del poble va morir.
Doncs bé: cap capital de les 9 províncies castellanes ni cap poble, les distàncies de les quals fins a Ataquines van de des dels 70 quilòmetres d’Àvila fins els 370 de Sòria, van ser capaços de enviar ajuda immediata per pal·liar tot el mal que el gran incendi va causar. I això que Valladolid, Àvila i Salamanca estaven a gairebé només 70 quilòmetres d’Ataquines.
Una nació: Catalunya; amb la seva capital; Barcelona, distants uns 770 quilòmetres de Ataquines, van ser els qui primer i amb caràcter d’urgència, van enviar tot el necessari a Ataquines per ajudar a aquella dissortada gent que pràcticament ho havien perdut gairebé tot en el esfereïdor i monumental incendi de pràcticament tot el poble. I en l’any 1900, les carreteres no estaven com les d’avui, ni els trens corrien tant com els d’ara. Quants dies deuria trigar l’ajuda catalana? No ho sé. Però pel cap baix, més de tres dies segur. Tres dies d’horror que van haver de sofrir els desesperats habitants d’Ataquines, quan els pobles i ciutats de l’entorn haguessin pogut acudir-hi d’immediat.
Qui té, encara, el desvergonyiment de dir que Catalunya és insolidària? Qui és l’insolidari? Catalunya no s’ha negat mai a ser solidària amb qui veritablement ha necessitat ser ajudat. El que Catalunya mai ha volgut, és que la solidaritat li sigui imposada.
Quan Catalunya assoleixi la total independència, com que els diners recollits es quedaran a casa nostra, que no pateixi ningú que si s’ha d’ajudar a algú, sigui d’Espanya o de qualsevol part del Món, Catalunya, molt gustosament, respondrà com sempre ha fet, encara que algunes vegades, potser massa, ho ha hagut de fer per força, lliurant una ajuda, ja sigui amb diners o amb productes varis, que han estat enviats pel Govern de l’Estat espanyol a regions que no era pas tan urgent que ho necessitessin.
Estant passant uns dies de vacances a un tranquil poble de la província de Segovia anomenat Carbonero el Mayor on fa 10 anys que em suporten, em vaig arribar un dia fins a Ataquines per la simple curiositat de veure on era i com era el poble (total, anar i tornar de Carbonero el Mayor: 128 quilòmetres). En l’època en que hi vaig anar, el meu cotxe encara duia les plaques antigues de la matrícula: ho sigui que en el meu cas duia la “B” de Barcelona. D’això fa mes de deu anys i, a hores d’ara, encara se m’esborrona la pell i l’emoció omple tot el meu cos, al recordar la manera com vaig ser rebut per les senzilles gents d’Ataquines que, tot sigui dit. no em coneixien de res. Van tenir-ne prou, en veure que el cotxe era de Barcelona. Molta gent del poble em va voler saludar i tots encara en donaven les gràcies per l’ajuda que Catalunya i Barcelona els hi havia enviat uns tres dies després del gran incendi que va sumir el poble en una gran desgràcia, el dia 21 de febrer de l’any 1900.