Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

El riure, enemic de la fe?

              Arran dels atemptats  gihadistes a la seu del setmanari satíric Charlie Hebdo, i de les declaracions desafortunades del Papa Francesc al voltant de la llibertat d’expressió, m’ha vingut […]

Vicent Luna
Vicent Luna 24/01/2015

 
            Arran dels atemptats  gihadistes a la seu del setmanari satíric Charlie Hebdo, i de les declaracions desafortunades del Papa Francesc al voltant de la llibertat d’expressió, m’ha vingut al pensament  una de les escenes més interessants de la magnífica pel·lícula El nom de la rosa. El film, dirigit l’any 1986 pel director Jean-Jacques Annaud, és una adaptació a la gran pantalla de la novel·la del mateix nom de l’escriptor  Umberto Eco. L’argument gira,  entre altres assumptes, al voltant de la mort d’uns monjos d’una remota abadia al nord d’Itàlia, allà per l’any 1327. El protagonista principal de la pel·lícula, el franciscà Guillem de Baskerville (excel·lentment representat per Sean Connery) intenta descobrir el motiu d’aquestes misterioses morts que tenen afligits i preocupats a l’abat i la resta de monjos del monestir. I, curiosament,  tots els monjos moren amb  un dit i la llengua negra.
            Quasi al final Guillem i el seu novici Adso de Melk descobreixen que un dels monjos ja retirat, el venerable Jorge de Burgos, és qui enverina les pàgines d’un llibre d’Aristòtil sobre la comèdia, concretament el segon llibre de poètica, amb la finalitat que tot aquell que gose llegir-lo acabe enverinat d’arseni al passar una a una les seues pàgines. L’ancià benedictí, que odia el riure, té un control estricte de la biblioteca de l’abadia, impedint l’accés al monjos perquè no puguen llegir certs llibres, segons ell “espiritualment perillosos”. És ben curiós escoltar el diàleg entre  ambdós, Guillem i Jorge, quan es descobreix que el culpable de les morts és aquest darrer, el vell benedictí que estava cec. A la pregunta de Guillem sobre què és allò alarmant que té el riure, el vell ancià  contesta que “el riure mata la por i sense la por no pot haver-hi fe. Sense por al diable no hi ha necessitat de Déu”. Però Guillem insisteix preguntant-li que eliminant aquest llibre d’Aristòtil no eliminarà el riure, i tot seguit li contesta que “no, per descomptat, el riure continuarà sent la diversió de l’home senzill. Però, què passaria si per culpa d’aquest llibre els homes doctes declararen que és permissible riure’s de totes les coses? Podem riure’ns de Déu? El món desembocaria en el caos”.

            I deia que he recordat aquesta escena de la pel·lícula, perquè pense que té un gran paral·lelisme amb el rerefons que hi al voltant de les declaracions del Papa i dels atemptats a França. Tot i deixant clar que “matar en nom de Déu és una aberració”, el pontífex va acompanyar amb gestos molt expressius la declaració següent: “Quant a la llibertat d’expressió: cada persona no només té la llibertat, sinó l’obligació de dir el que pensa per avalar el bé comú (…) Però sense ofendre, perquè és cert que no es pot reaccionar amb violència, però si el doctor Gasbarri [organitzador dels viatges papals],diu una grolleria contra la meva mare, pot endur-se un cop de puny. No es pot provocar, no es pot insultar la fe dels altres (…) Hi ha molta gent que parla malament, que es burla de la religió dels altres. Aquestes persones provoquen i pot passar el que li passaria al doctor Gasbarri si digués alguna cosa contra la meva mare”.
            Doncs bé, fixeu-vos que des de 1327 han passat quasi set segles i, si fa no fa, en l’actualitat diuen el mateix. L’Islam continua prohibint cap representació de la figura del seu profeta Mahoma, i la màxima autoritat  d’una altra religió, la catòlica, segueix pensant com el venerable benedictí que no s’hi pot riure de les religions. Tant una com l’altra continuen utilitzant la por com la ferramenta més eficient per impedir que qualsevol puga riure’s, mofar-se o banalitzar l’essència de les religions. A l’Edat Mitjana ambdues potenciaven, pagaven i portaven a cap guerres santes en nom de Déu. En ple segle XXI, tot i que hi ha algunes d’elles que han evolucionat, uns encara continuen cridant a la jihad, i altres no parlen de posar l’altra galta, sinó més aïnes de transmetre un missatge molt proper a l’ull per ull.
            Al segle XXI  continuen havent-hi centenars de religions, i és veritat que encara hi ha milions de persones que necessiten creure en una d’elles per viure. Al vell monjo li preocupava que l’ésser humà acabés rient-se de totes de coses, en especial de Déu, doncs segons ell el món desembocaria en el caos. Però sembla que en realitat allò que els preocupa a totes les religions, o a la majoria, és que el poble acabe banalitzant-les i no necessitant-les per viure, doncs aleshores aquestes, i tota la jerarquia que viuen d’elles, tendirien a desaparèixer. Al món hi ha milions de persones que no tenen necessitat de tindre cap religió, el que no vol dir que tinguen les seues creences, i aquestes persones no generen cap caos. Ni amb tots els Jorge de Burgos, cremant i prohibint llibres, ni amb tots el papes, fent declaracions com les abans esmentades, ni amb tots els atemptats sagnants dels gihadistes, com les del setmanari Charlie Hebdo,  aconseguiran frenar que cada vegada hi haja més persones que es qüestionen les religions i les mentides que hi ha al seu voltant.
            Segurament si els éssers humans ens riguérem més de nosaltres mateixos, de certes tradicions i creences que ens creen conflictes,  de tabús i prejudicis que no ens deixen avançar, etcètera, etcètera, al Món hi hauria més pau i justícia, i Déu, si és que existeix, ens ho agrairia. I parlant de riure, us recomane la pel·lícula “Déu meu, però què t’hem fet?, dirigida per Philippe de Chauveron i interpretada per Christian Clavier, Chantal Lauby i Élodie Fontan, entre d'altres. Us puc ben assegurar que se’n fareu un fart  de riure, i de segur que no per això perdreu la vostra fe, si és que encara us en queda.
 
Alcoi, 19 de gener del 2015