Divendres, 7 d'agost de 2020 - Edició 743
La República

El reencarnació del pujolisme és el 155, la Generalitat autonòmica.(16/1/2018)

El reencarnació del pujolisme és el 155, la Generalitat autonòmica.(16/1/2018)           Amb govern de la Generalitat o no, la Generalitat autonòmica és la representant ordinària de l’estat a Catalunya, com manta […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 16/02/2018

El reencarnació del pujolisme és el 155, la Generalitat autonòmica.(16/1/2018)          
Amb govern de la Generalitat o no, la Generalitat autonòmica és la representant ordinària de l’estat a Catalunya, com manta vegades va recordar el pujolisme. Tanmateix, la creença enganyosa de que el catalanisme podia capgirar-ho ha tocat sostre. La Generalitat autonòmica és el propi estat espanyol, i la seva autonomia política està al servei d’aquest marc, i així és i serà.
Cada dia que passa amb el 155 es va esmicolant més i més el mirall de la mentida pujolista, segons la qual la Generalitat autonòmica podia ésser alguna cosa diferent de la que és: un aparell més de l’estat espanyol, dedicat si cal a reprimir la nació catalana, amb independència de la ideologia que la governi.
La munió del directors generals, secretaris i secretaris generals que donen corda al 155 la donen perquè abans també la donaven, tot enganyant, immoralment, als catalans, fent creure que el poder s’exercia des de Catalunya i l’administració catalana tenia cara i ulls. Ara, ja s’ha descobert que no és així, i la Generalitat autonòmica no és altra cosa que simple gestoria de permisos i subvencions al servei dels límits i voluntat de l’estat espanyol.
La Generalitat autonòmica no és hereua de la Generalitat republicana de l’exili. Ha estat podrida per anys de pujolisme i ara per governs continuistes. Només s’ha distingit, en dignitat i en llibertat, quan tímidament ha organitzat i fet possible el referèndum d’autodeterminació vinculat de l’1 d’octubre de 2017. Des d’aleshores roman inactiva, o expectant, qui sap si  donant el temps oportú a la població catalana per adonar-se de la magnitud de l’engany.
La paradoxa de la Generalitat autonòmica és que per medi de la seva àmplia estructura, pel fet d’haver assumit moltes competències, majoritàriament de tipus executiu (és dir, d’aplicar les directrius directes de l’estat espanyol) es capaç de col·locar tanta gent que d’una manera directa actua com a silenciadora de les seves aspiracions polítiques nacionals.
De fet, amb el reductes de Terra Lliure es va actuar així tot donant-los-hi feina i sou fix en el gran magma de nòmines que l’administració catalana ha construït pacientment, per una banda, i de l’altra, per l’extrema dreta espanyola, igualment, absorbint, sense més, persones d’aquestes ideologies, per medi de designacions interines o laborals, en empreses públiques o agències vàries. D’això se’n deia no ésser sectari!
En aquest sentit, el que semblava una salvació podria ésser la fallida del poble català, ja que l’amenaça de confusió i d’engany que empara la Generalitat autonòmica, respecte del resultat i el mandat popular de l’1 d’octubre de 2017, referèndum d’autodeterminació vinculant, és monumental. A hores d’ara, els càrrecs directius de la Generalitat autonòmica nomenats per consellers a la presó, encausats o a l’exili, conviuen amb total normalitat i col·laboració amb el 155 i els seus ministres espanyols, ja que sempre ha estat així, i no és cap novetat.
Les màscares cauen a marxes forçades, i la realitat nacional de Catalunya roman en el poble i les seves entitats, com en tots els pobles d’arreu del món, on les administracions colonials són més un destorb que un medi per conquerir la llibertat. Assemblea , Omnium i una gran quantitat d’altres entitats de petites dimensions configuren l’autèntica columna vertebral de la resistència catalana, ara encara legal però properament clandestina i insurgent.
Del govern a l’exili, en aplicació del mandat democràtic, s’esperaria, com a mínim, un DORC o Diari Oficial de la República Catalana, una mínima estructura finançada per aportacions voluntàries que organitzés de manera eficaç un consell republicà i sobretot la dotació d’una instància jurisdiccional pròpia, amb efectes coercitius, que discutís en aquest àmbit decisiu l’hegemonia espanyola en territori català.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

Relacionats