Diumenge, 26 de juny de 2022 - Edició 1431
La República

El procés d’alliberament nacional. La força del relat

Tota Nació mereixedora d’aquesta conceptualització dóna una importància pregona al seu relat nacional.(veure  http://revistamirall.com/2017/06/06/pais-petit-relats-petits/)  I quan aquesta Nació, com és el nostre cas, es troba immersa en un procés d’alliberament […]

Manuel Pérez Nespereira 07/06/2017

Tota Nació mereixedora d’aquesta conceptualització dóna una importància pregona al seu relat nacional.(veure  http://revistamirall.com/2017/06/06/pais-petit-relats-petits/)  I quan aquesta Nació, com és el nostre cas, es troba immersa en un procés d’alliberament nacional, aquest relat és especialment rellevant.
L’Estat Espanyol  i l’oligarquia extractiva que el dirigeix,  té molt clar com el fet de construir un o un altre discurs sobre els orígens i les legitimitats adquirides al llarg del temps són elements necessaris per a justificar l’anorreament, i de vegades l’aniquilació física, de l’adversari.  No es pot oblidar com Franco manifestava públicament que, si calia, per a salvar Espanya  afusellaria la meitat dels espanyols. En bona mesura, els seus hereus avui al poder  no pensen altrament, tot i que les conveniències de la diplomàcia els obliguin a ser més políticament correctes i parlin de l’imperi de la Llei. Curiosament la mateixa llei que van prostituir per afusellar a aquells que, en realitat, sí estaven servint la llei.
En aquest relat, Espanya és quelcom més que una realitat política, és una realitat espiritual que travessa els temps històrics per anar a  amarar fins i tot les ànimes, si en tenien,  dels habitants d’Atapuerca.
Davant això, els catalans tenim l’obligació de descolonitzar la nostra ment i entendre que els moments que vivim no són, com va dir algun membre del govern espanyol, producte d’una febrada d’agost. La Nació catalana es va construir al llarg de generacions, va disposar d’Estat propi, va romandre malgrat les persecucions i els intents genocides. Els catalans, com a poble, es reconeixen a si mateixos i no han de demanar permís a ningú per a ser-ne. El decurs dels segles ha creat una identitat comuna a partir de la convivència de gents de diversos orígens, i ens ha fet arribar al dia d’avui com som, amb les nostres incongruències, les nostres grandeses i també, com no, les nostres misèries. No som millors, som diferents. I quan anem a votar, al setembre o a l’octubre, votem nosaltres i,  amb nosaltres, la llarga corrua de generacions que ens han precedit, que han bastit la Nació i que han agresolat en ella gents, costums i creences diverses, que ens han fet tal i com som avui.
Aquest relat, sobre el que algun dia els historiadors ens posarem d’acord en el detall, però que nacionalment està plenament construït en el marc general, té un gran adversari: qui resta mancat de relat. Qui manifesta que Catalunya és una Nació, però li nega el dret a decidir sobre sí mateixa; qui parla del procés com a quelcom producte d’interessos de classe; qui planteja la Generalitat de Catalunya com a producte de la transició, quan és l’única institució republicana que va resistir i tornar del llarg exili; qui parla de les corrupcions de quatre per a desqualificar la lluita de milions; que s’exclama dels milions amagats a l’estranger pels de sempre, però encara diuen que Andreu Nin està a Salamanca o a París.
En aquests processos d’alliberament, sempre és preferible qui està en el no, que qui vol fer volar coloms per no implicar-se. Debatre amb qui té un relat  és factible. Debatre amb els del si però no, de vegades, resulta enervant.