Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El "Problema Català" o els catalans problemàtics

|

- Publicitat -

Fa molt temps que les catalanes i els catalans som el gra del cul d’Espanya. Al 1931, pocs dies després d’haver-se implantat la República Catalana, el ministre espanyol Fernando de los Ríos, entre altres, va viatjar a Catalunya per convèncer el President Francesc Macià de canviar el nom d’Estat Català per el de Generalitat. Després de tenses converses s’arribà a l’acord i el conflicte es va resoldre obrint camí a la nova forma d’autonomia catalana coneguda fins avui dia com la Generalitat de Catalunya. Des d’aquest moment Catalunya sucumbia al “mercadeig” polític i les seves fatxenderies han arribat fins els nostres dies deformant la naturalesa primària del gran problema català: l’Estatut.

La primera reflexió que faig recau sobre els personatges protagonistes i autors de la redacció del seu contingut que defineix els deures i drets de les catalanes i els catalans, de les institucions, competències i model de finançament. 

Publicitat

El govern d’aquell moment, doncs, amb el President Francesc Macià al capdavant, va ser el que va impulsar la redacció del primer estatut d’autonomia del nostre país: l’Estatut de Núria, el qual va ser aprovat en referèndum per la majoria del poble català i recolzat per 400.000 signatures de catalanes que en aquell moment tenien vetat el dret de vot. Espanya el va retallar en els tràmits parlamentaris ja que al text hi prenia força el nacionalisme català i fou derogat finalment per Franco el 1938.

No va ser fins el govern d’Adolfo Suàrez que, forçat per diverses accions catalanistes i independentistes i no pas per la seva benevolència, va permetre el restabliment de la Generalitat de Catalunya i la tornada de l’exili del President Josep Tarradellas que va formar un govern de dotze Consellers amb l’objectiu de redactar el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya: l’Estatut de Sau el 1979.

En l’elaboració de l’estatut varen tenir un cert protagonisme: Macià Alavedra; detingut a l’octubre del 2009 per presumptes delictes urbanístics dins el marc de l’Operació Pretòria, Miquel Roca i Junyent; esquitxat pel Cas Kio, [segons De La Rosa va rebre 200 milions que van servir majoritàriament per finançar CIU], Laureà Lòpez Rodó; ministre franquista, Eduardo Martín Toval; implicat en assumptes de tràfic d’influències mitjançant subvencions a cooperatives, Josep Maria Triginer i Fernàndez; que va admetre davant el jutge que havia fet gestions amb empreses municipals “de la seva mateixa ideologia” [PSC], per aconseguir l’adjudicació d’obres a l’empresa constructora AGT. Aquest individu cobrava d’aquesta empresa un sou de 400.000 de “les antigues” sense asseure’s cap dia al despatx, Jordi Solé Tura; que no va tenir cap mena de mirament en donar l’esquena al Cas Scala; cas que nasqué a les clavegueres de l’Estat i que no en parlaré avui, que el 1978, juntament amb Fraga, Cisneros i altres, va acceptar la monarquia, que va corregir els drets i els deures de la població a la Constitució i que la va signar juntament amb els Pactes de la Moncloa.
 
Aquesta era una oportunitat immillorable per equiparar l’estatut català amb el del País Vasc i Navarra però hi havia impediments que sorgiren de l’amiguisme entre els partits catalans i els espanyols i interessos personals dels polítics “merchants”. Tot plegat va quedar molt diluït i el poble català, impassible, l’hagué d’acceptar durant quasi 30 anys fins que els líders polítics catalans actuals es van reunir a Miravet amb l’objectiu d’impulsar el nou Estatut d’Autonomia: L’Estatut de Miravet, que va entrar en vigor l’agost de 2006.

El President de la Generalitat Pasqual Maragall i els presidents dels cinc grups polítics del Parlament; de CIU, Artur Mas; del PSC-CpC, Manuela de Madre; d’ERC, Josep-Lluís Carod Rovira; del PP, Josep Piqué, i d’ICV-EA, Joan Saura van elaborar una declaració conjunta per donar suport a la reforma de l’Estatut. 

Personalment crec que aquest estatut ni va ser gestat pels més idonis intel•lectualment parlant, ni l’aprovació al parlament va ser un exemple de consens democràtic, ni la campanya de divulgació dirigida per la classe política va ser honesta amb el text, ni la difusió a l’exterior que en va fer algun partit espanyolista va servir per ajuntar les dues cultures; ans tot el contrari. El més significatiu del “problema català” i la naturalesa de la seva discòrdia és i ha estat sempre l’Estatut d’Autonomia …o els seus catalans corruptes?

La segona part de la història és que els nostres brillants polítics han enfangat fins el coll el tarannà del poble català, anteposant els seus interessos personals als de la ciutadania catalana, hipotecant els catalans per conservar ells les seves cadires actuals i la seva estabilitat parlamentària continuant així la tradició ancestral del mercadeig polític. 

Ara, el poble català ha dit prou i fins i tot la classe política més bòrnia intueix que pagarà el preu; tot tindrà el seu cost tant en les autonòmiques com en les generals, doncs l’amor que mostrem les catalanes i els catalans per Catalunya és una cosa ben diferent a l’ambició de tots els polítics de voler-la governar a qualsevol preu. 

Finalment vull recordar a tots el missatge que el President Francesc Macià va donar aquell dia des del balcó de la Plaça de Sant Jaume, tot encoratjant al poble del nostre país que en cas necessari l’entengui cenyint-se rigorosament al text: “Catalans!, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana […]. Demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida”.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut