Quan el dos cavalls del meu amic Jaume comença a descendir pel Coll de la Teixeta i albiro el perfil inconfusible de Porrera sé del cert que ja he arribat al Priorat. Però si a més a més ens amorrem al remolc d’un tractor carregat fins dalt de garnatxa, llavors no tinc cap dubte que la tardor està al caure. Són senyals inequívocs d’una terra singular, mediterrània i d’interior que ha sabut adaptar-se als canvis demogràfics i econòmics gràcies a la revolució vinícola de la última dècada.
Porrera és un poble costerut, de pagès i que viu principalment de la indústria del vi. Enfilar-se pels angosts carrers de la vila pot ser una bona manera de fer exercici i també de comprendre el perquè de les robustes cames d’alguns dels seus vilatans més ancians. Algun que altre gat surt al meu pas mentre esquivo amb cert agilitat un prominent raig d’aigua que prové d’una planta acabada de regar. Persianes mig abaixades de color verd oliva, façanes de tons marrons i un rellotge de sol amb una inscripció que es mofa del qui gosa llegir-la. Són només alguns detalls d’un poble sense gaire pretensions, que evoca senzillesa i el gust per les coses simples.
