El principi de la fi

El 25 d’agost de 2006 el Sevilla li va pintar la cara al totpoderós Barcelona de Frank Rijkaard, Ronaldinho, Deco, Eto’o i companyia. Els blaugranes disputaven la Supercopa d’Europa a Mònaco (com era tradició fins fa pocs anys) després de guanyar dues Lligues consecutives i una Champions League a París. Set minuts va durar el somni del sextet, els que va trigar Renato a obrir el marcador. Després Kanoute i Maresca van segellar el marcador amb el 3-0 definitiu. Va ser el principi de la fi. El Sevilla li va posar els peus a terra a un Barça que es pensava que guanyaria aquell partit de carrer. El dia anterior, mentre els andalusos estaven concentrats al seu hotel, els jugadors del Barcelona estaven gaudint de la Gala de la UEFA, recollint els premis per les seves actuacions la passada temporada. I el mateix dia de la trobada, el mateix Ronaldinho estava en un acte publicitari de telefonia mòbil. A dia d’avui seria impensable. Ningú imagina a Leo Messi el mateix dia de la final en un acte publicitari, ja se’n encarregarien des de Madrid de criticar-lo. El brasiler va haver de sortir a defensar-se després de la derrota. Ja que Rijkaard va expressar la seva disconformitat per aquesta circumstància. “No té res a veure una cosa amb l’altra, només vaig estar 20 minuts en aquest acte i el partit el vam perdre per qüestions futbolístiques”, es va justificar el “10” blaugrana. Però el declivi havia començat, i no es va saber o no es va poder aturar. En aquella temporada (2006-07) el Barça només va poder guanyar la Supercopa d’Espanya, el que va portar a Joan Laporta a donar un fort canvi de rumb, que no va aconseguir d’immediat ja que la següent campanya, la 2007-08 va ser encara pitjor: no es va guanyar absolutament res. Ronaldinho, el jugador màgic que havia canviat la història del barcelonisme, es va autodestruir. Des del partit de Mònaco ja no va ser el mateix i la seva estrella es va anar apagant per qüestions extra-esportives. La situació va portar Laporta a encunyar la famosa paraula de l’autocomplaença per explicar que el Barça estava morint d’èxit. “Tots els estaments ens hem deixat arrossegar per la inèrcia de l’autocomplaença i alguns jugadors s’han extralimitat. Hi ha jugadors que no han tingut el compromís que desitjàvem. Alguns s’han relaxat pel que fa a professionalitat, compromís i il·lusió “, va explicar el president del club en aquell moment crític en una multitudinària roda de premsa el 20 de juny de 2007. Dos anys després del desastre davant el Sevilla va fitxar a Pep Guardiola. Aquell estiu del 2008, SÍ. Joan Laporta va aconseguir el canvi de rumb definitiu fent que Guardiola, fins aleshores entrenador del filial del Barça, fos el comandant de la nau blaugrana. Allò que va intentar fer dos anys abans, després de l’ensopegada a Mónaco, ho va aconseguir posant el tècnic de Santpedor al lloc de l’holandès Rijkaard. la gran virtut de Josep Guardiola va ser que va arribar amb les idees clares des del primer moment. Ho tenia molt clar: ni Ronaldinho, ni Deco, ni Eto’o (tot i que no va poder desfer-se’n) no els volia en el seu equip. Va donar tot el lideratge de l’equip a un jove i esperançador Leo Messi i va aposta per gent de la casa, donant molta més jerarquia a Puyol, Xavi, Iniesta i Valdés i portant jugadors de projecció com Dani Alves (proscedent del Sevilla, l’equip que va fer “destruir” el Barça de Ronaldinho) o Gerard Piqué un jove central de la casa que venia dels “red devils”. Sense oblidar-nos de Pedro i Busquets que els portava del filial. Tot això va encetar una de les etapes més glorioses de la història del club, que encara no ha acabat. Dimarts a Tbilisi podem seguir engrandint la llegenda guanyant la Supercopa d’Europa contra el Sevilla.