Dijous, 24 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

El príncep

Us faig a mans un article publicat a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta a les acaballes de 2013 Nascut a Florència el 1469 en una família noble d’escassa fortuna, Maquiavel […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 11/03/2014

Us faig a mans un article publicat a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta a les acaballes de 2013

Nascut a Florència el 1469 en una família noble d’escassa fortuna, Maquiavel s’havia dedicat a la carrera diplomàtica, condició que li havia permès de conèixer Francesc I de França, Maximilià d’Àustria o Cèsar Borja. Fruit de l’experiència d’aquestes coneixences, l’estiu de 1513 va escriure El príncep, considerada l’embrió de l’anomenat “estat modern”. El text va ser publicat per primer cop cinc anys després de la seva mort i constava de vint-i-sis capítols que expliquen –entre molts altres aspectes– què és un principat, la tipologia, com se’n pot adquirir un, què cal fer per intentar conservar-lo i per quines raons es pot perdre. Encara que, en realitat, Maquiavel centra la seva reflexió en els conceptes de la fortuna (el context social i polític en el que ens movem), de la virtut (les habilitats i els defectes individuals amb què hem d’aprendre a actuar) i de la necessitat (allò que cada individu necessita fer per adaptar-se a l’entorn en què es mou).

De fet, la reflexió de Maquiavel és el resultat de l’atenta observació de la realitat de l’època caracteritzada per constants disputes: a l’interior de cada estat italià, entre uns estats i els altres, i entre les diverses potències estrangeres per assolir l’hegemonia sobre el conjunt de la península itàlica. Potser una de les claus de l’èxit d’El príncep rau en el llenguatge sintètic, en el to vibrant i en l’acurada perfecció formal. Un altre dels grans mèrits és que estructura una teoria política (una mena de manual sobre el poder) a partir de les experiències quotidianes.

En contraposició a la proposta utòpica del seu coetani Thomas More, Maquiavel fa una anàlisi realista, fa servir per primer cop el mot “stato” per definir l’ordre social i polític forjat pel poder. De tal manera que, el 1623, Francis Bacon escriurà “[…] Estem molt agraïts a Maquiavel i als altres escriptors […] que declaren o descriuen de forma franca i sincera allò que els homes fan, i no allò que haurien de fer”.

El príncep continua sent una “lectura obligada” per meditar sobre la política i sobre les relacions humanes.De fet, se la considera un clàssic sobre l’ètica (del poder). En aquest sentit, tan sols cal recordar que –tradicionalment– el substantiu “maquiavel·lisme” i l’adjectiu “maquiavèl·lic” han estat considerats sinònims de “diabòlic”, i que –en la actualitat– encara s’empren per referir-se a una conducta poc digna. La qüestió doncs, continua oberta: fins a quin punt i en quines circumstàncies “la fi justifica els mitjans”?