El processisme acusa d’antidemòcrata l’Estat espanyol perquè no li permet votar, cosa en primer lloc curiosa perquè mentrestant el processisme menysprea, desacredita, escup a la dissidència independentista titllant-la d’espanyolista, de botiflera, de ressentida i de no sé quantes coses més que sempre apunten a la persona o a les seves motivacions, mai a les raons dissidents. D’això, a casa meva se’n diu, a banda de sectarisme, autoritarisme, justament allò de què el processisme acusa l‘Estat espanyol.
En segon lloc, la demanda processista de democràcia a Espanya és curiosa pel fet que el processisme demostra no creure en la democràcia, tenint en compte que no l’exerceix tenint majoria en escons al parlament català per declarar la independència, i a sobre demana permís a un estat que, per si fos poc, considera antidemòcrata, i ho fa perquè exerceixi la democràcia per ells, els processistes catalans, en sotmetre’s a la seva llei. Els catalans s’entossudeixen a legitimar com a demòcrata un estat que consideren antidemòcrata. Sensacional. Demòcrates convençuts, els catalans?
En tercer lloc, el processisme, incapaç com apunto de fer una declaració unilateral d’independència (DUI) des del seu parlament, se sotmet a la llei espanyola mentre alhora diu “adéu Espanya” tot vantant-se, cofois, d’haver-ne desconnectat. En fi. No intenteu explicar-ho pel món. No podreu.
En quart lloc, el processisme, amb una supèrbia sense precedents, demana a Espanya que sigui demòcrata, és a dir, que canviï radicalment la seva naturalesa antidemòcrata per poder exercir ells, els processistes, un dret democràtic com és poder votar, el qual se senten impel·lits a exercir perquè consideren l’Estat espanyol antidemòcrata i per això diuen voler-ne fotre el camp. Uf, uf… Mareja, eh! No intenteu explicar-ho pel món. No podreu.
En cinquè lloc, el processisme parla de dret a decidir —dret a l’autodeterminació amb la boca petita aquí, i en els països normals dret a l’autodeterminació amb la boca ni petita ni grossa, normal— mentre curiosament delega aquest dret propi a decidir a l’Estat espanyol, al qual demanen permís en sotmetre’s a la seva llei. Els catalans pretenen autodeterminar-se d’una manera insòlita en exigir al seu opressor que els determini permetent-los votar, mentre alhora, per si la cosa fos poc estrambòtica, li anuncien que no cal dient-li adéu, i de manera cofoia i sarcàstica. Uf… Tot molt i molt estrany. El nivell de trinxament mental dels catalans és un cas per a la ciència.
En sisè lloc, el processisme es manifesta massivament i crida que votarà i que se n’anirà d’Espanya, cosa que per una banda em fa preguntar-me el sentit de tot plegat i quina pot ser la seva efectivitat, és a dir: a qui van adreçades aquestes intencions expressades en les recurrents performances? Als espanyols? A si mateixos, els processistes? (?!), i per altra banda demostra que els catalans ni votarem, si més no de manera vinculant, i que el processisme no pensa moure’s d’Espanya. Quan jo vull anar a pixar, vaig a pixar i punt. No vaig cridant als quatre vents que penso anar a pixar. Si ho fes, tothom entendria que tinc un problema, no pas que vull anar a pixar. I el problema seria mental.
En setè lloc, el processisme exigeix a l’Estat espanyol que sigui demòcrata i el deixi votar per fotre el camp d’Espanya, oblidant que la raó per la qual els catalans hem estat sotmesos a Espanya 300 anys, pel cap baix, és justament la naturalesa d’una banda antidemòcrata espanyola i de l’altra mesella catalana, partidària, per exemple, de demanar a Espanya que ens deixi votar.
En vuitè lloc, el processisme exigeix a l’Estat espanyol que els deixi votar, inconscient que si mai Espanya permetés als catalans votar ja no seria Espanya i, com que no seria Espanya, al processisme, versió 2.0 del catalanisme clàssic, aleshores ni li passaria per l’estómac el desig d’independència, i encara menys de votar, i, en cas de votar, el “no” seria rotund, i per part del processisme mateix.
En novè lloc, el processisme arriba al seu paroxisme idiota en pretendre fer un referèndum on es posa en qüestió fotre el camp o quedar-se en un Estat espanyol que el processisme mateix reconeix com a autoritari, antidemòcrata, demòfob… Sense comentaris. Els països normals consideren i posen el masoquisme a votació en nom de la democràcia? O més aviat intenten tirar pel dret?
En desè lloc, la inconsciència, la idiotesa mesella del catalanisme ha fet que la seva irresponsabilitat infantil ara hagi tibat la corda fins a l’extrem davant d’Espanya, ignorant la seva naturalesa per manca de perspectiva, justament de tan inoculada al cervell com tenen Espanya en tant que víctima seva, sense cap mena de visió que els faci conscients de les conseqüències de jugar amb foc amb el botxí, i en canvi no actuar de la manera que caldria per alliberar-se’n. Dit això, dono finalment la raó al processisme en allò principal, i és que —citant-lo—, coincideixo que està “fent les coses ben fetes”. I molt. Tot el que fa el processisme és perfecte per a l’obtenció de la derrota, que és el seu objectiu més o menys inconscient. Pretendre fer un referèndum des de la boca del llop com és la llei espanyola és per treure’s el barret, una idea impecable per als desigs processistes. Els permet semblar demòcrates exemplars i alhora perdre, i de manera humiliant. Per al processisme, tot un orgasme sideral. Res més satisfactori que poder-se victimisar i exhibir superioritat moral davant d’Espanya, i amb la il·lusió delirant també davant del món, unes quantes dècades més.
Amb la superba estupidesa de pretendre celebrar un referèndum sota llei espanyola, sense una prèvia llei catalana que el garantís com caldria, la humiliació espanyola sobre els catalans serà terrible, i com més terrible millor per al processisme. Més màrtirs a qui lloar i plorar. El processisme, el catalanisme, és una màquina perfecta. L’opressió espanyola és una anècdota en comparació amb l’autoopressió catalana que tanta satisfacció dóna al català mitjà. Admirable. El món no els mira, però els hauria de mirar per això.
