Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1056
La República

El pes de l’economia catalana: benestar o condemna (23/1/2018)

El pes de l’economia catalana: benestar o condemna (23/1/2018) Les previsions de creixement són un autèntic maldecap per als dirigents de totes les nacions. I Catalunya no és una excepció. […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 23/01/2018

El pes de l’economia catalana: benestar o condemna (23/1/2018)

Les previsions de creixement són un autèntic maldecap per als dirigents de totes les nacions. I Catalunya no és una excepció. Aquestes previsions o bé són el fruit d’unes estimacions imparcials o bé condicionen efectivament l’evolució política (realpolitik), de manera, que no és fàcil destriar les causes reals d’una determinada evolució.

El potencial de les diferents economies, com amalgama de molts factors, però especialment també els de tipus polític (sigui per les polítiques fiscals i de distribució de rendes, principalment) és la base sobre la qual establir projeccions de futur.

El Fons Monetari Internacional és una de les institucions especialitzades en aquest tipus d’estudis, i sovint s’ha dit que les seves previsions són més un desig que acaba provocant el resultat volgut que no una projecció real en base a uns elements objectius prèviament analitzat (sempre en base a un històric que ajuda a buscar una tendència que permet avançar el curt termini).

Sobre l’efecte “Catalonia” en el seu impacte dins de l’economia de l’estat espanyol i també de l’eurozona es poden dir vàries coses, tot i que sigui un tema certament molt obert. En primer lloc, com a succeït fins ara, i per a decepció d’unes forces nacionalistes espanyoles que anhelen el “quan pitjor millor” (tal com va succeir amb els incentius governamentals per esperonar la marxa d’empreses de Catalunya-Principat), podria ésser que l’economia tingués vida al marge de la política. De fet durant la vaga general del 8 de novembre i l’aturada general del 3 d’octubre, els factors de producció i els sectors de serveis no van tenir greus problemes per assumir-ho, tot i la rellevància política, social i internacional d’aquestes dues fites republicanes.

En segon lloc, en canvi, caldria incloure la versemblança, que efectivament aprecien els analistes del IMF, d’un nou estat a Europa en forma de república (Catalunya), i tot el que pugui generar de novetat i d’incertesa, com factors de dubte o d’alentiment, per a les grans empreses o grups inversors. La solidesa del projecte republicà, ferm i no-violent, suposa una garantia rellevant per aquests funcionaris internacionals, fins al punt de poder afirmar que les previsions de demanda de consum, en una societat avançada i de benestar, pràcticament no es ressentiran.

Tot i així, al marge d’aquestes dues consideracions, i si volem ésser objectius, caldria tenir la visió global, ja que si l’economia mundial té dificultats, per exemple Alemanya en el cas de l’eurozona, el que pugui passar o decidir-se des de Catalunya certament té una importància relativa. I el fet, és que en general, pel que al món occidental, les previsions de creixement són bones, o molt bones, tot provocant un repunt de la inflació, fet que els experts consideren necessari.

Els grans agents econòmics internacionals se’n riuen de la democràcia i de la voluntat popular, ja que ells veuen comptes de resultats i quotes de mercat. Una deformació que els hi dona l’autoritat d’influir decisivament sobre els governs i les polítiques públiques. Ningú vol quedar al marge del benestar social i encara menys tenir elevades bosses d’atur, sigui per manca d’ingressos per medi dels impostos o per captar inversions productives, respectivament.

L’aposta republicana catalana, per tant, emergeix, a ulls de molts d’aquests estudiosos de l’economia catalana com una garantia de confiança i de seguretat, que només les tensions provocades pel nacionalisme espanyol poden amenaçar, malauradament.

La preocupació del FMI no és l’economia catalana, amb la nova república, si no qui i com assumirà el pes mort de l’economia espanyola, experta en dilapida fons estructurals sense cap retorn apreciable o bé per conviure amb la corrupció contínuament, per citar els dos exemples més coneguts.

En aquest sentit, Obsfeld (https://blogs.imf.org/bloggers/maurice-obstfeld/ ) ha estat merdianament clar, és imperativa la negociació entre Catalunya i Espanya, qualsevol precipitació de les dues parts serà sempre una mala decisió. Ho diu un economista amb suficient perspectiva que té clar que el bon govern sempre redunda en millor creixement. Precisament l’aposta secular dels governs catalans, malgrat els seus greus errors i derives, en procés de correcció.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.