Dimarts, 26 de maig de 2020 - Edició 669
La República

El món és bo però hi ha gent dolenta Joaquim (24/1/2018)

El món és bo però hi ha gent dolenta Joaquim (24/1/2018)         Els dies passen i alguns catalans són a la presó per defensar o ésser portaveus de les aspiracions populars […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 24/01/2018

El món és bo però hi ha gent dolenta Joaquim (24/1/2018)        
Els dies passen i alguns catalans són a la presó per defensar o ésser portaveus de les aspiracions populars catalanes. Unes aspiracions que democràticament han tingut la seva validació l’1 d’octubre de 2017, per medi d’un referèndum d’autodeterminació vinculant, i també el 21 de desembre de 2017, per medi d’unes eleccions autonòmiques imposades –manu militari-.

Les característiques del poder de l’estat, en mans del nacionalisme espanyol, com ja és més comú reconèixer les seves decisions, xoca amb la visió personal i humana que tenim molts catalans de la vida social i de les relacions personals. Segurament és criticable i, sovint, poc efectiu, raó per la qual potser Catalunya encara no té un estat propi en forma de república, però és l’aportació catalana al món: consens, diàleg, intercanvi…

Aquest és el missatge mediterrani i fresc que transmet la república catalana al món, i en part, també és gràcies als presos polítics, els quals han obtingut una gran internacionalització, no sols per la manca d’explicacions espanyoles (delictes inventats, arbitrarietats judicials, euroordre retirada, discurs monolític, ….) sinó pels seu testimoni de bones persones i de polítics pacifistes.

La percepció internacional, principalment occidental, ja entén que l’espanyolitat és una forma de tortura psicològica i física pels catalans, ja que majoritàriament hom no s’hi identifica, tot i respectar-la, atès el context pacífic i conciliador que en tot moment s’està produint, arreu de la geografia republicana.

Pero, si com sembla això només és el començament, ja que hi ha moltes més causes pendents, i caldran els judicis, i l’execució de les sentències, escau aturar la propagació d’aquest càncer autoritari i que vosaltres no us arronseu buscant una solució personal, per altra banda ben legítima i lògica. És clar que els presos polítics no poden ésser l’excusa d’extorsió dels espanyols però tampoc l’instrument dels catalans. Tanmateix, des d’una visió republicana, l’anomalia de la vostra detenció, i més com a conseller d’interior, passa per la dignitat institucional i la fermesa de conviccions. I la privació de llibertat o qualsevol altra forma de tortura no haurien de poder-les doblegar, de forma pacífica i en pau d’esperit.

La vostra situació posa en evidència, davant del món, i segur que no els hi sortirà de franc, que hi ha dues realitats judicials i polítiques, amb una greu discriminació de fons: els protegits i seguidors del poder estatal que lidera el nacionalisme espanyol i els que viuen en la perifèria i poden ésser torturats i escarnits amb poques limitacions. Existeix una segregació identitària originada en la monarquia espanyola, màxima representant de l’estat espanyol, de la qual vosaltres en sou les principals víctimes en aquests moments.

El regne espanyol permet per activa i per passiva la protecció de les formacions polítiques feixistes, les quals, per medis de violència de carrer i mediàtica, atemoreixen la població i executen un mandat genocida contra la cultura i la societat catalana, entre d’altres. Pràcticament l’estat espanyol, gràcies a la monarquia nacionalista espanyola és l’únic país d’Europa que encara té aquesta greu mancança democràtica en la seva vida política, tot i que sobre el paper, en molts aspectes, sembli una altra cosa.

En el diàleg, i per medi d’una conversa pausada, hom entén que els catalans no tenen res contra Espanya ni la seva gent, i que en tot cas és el seu problema si volen tolerar el feixisme o la monarquia. Però els catalans, ja de forma més general, des del passat 1 d’octubre, han perdut la por al sistema de repressió i de silenci espanyol. Tot el seu aparell policíac i militar és al servei d’una oligarquia, de cares desconegudes però molt influents, que s’amaga darrera l’estructura de l’estat. Aquest oligarquia ara usa els partits polítics espanyols per oferir una aparença de democràcia i de normalitat institucional, però no és així.

Hem despertat, tot i que mai havíem dormit bé. Des de l’acabament de la guerra civil, la gent ha caminat i treballat amb el cap baix de sol a sol, i ens han imposat tota mena de servituds, començant per les quatre centrals nuclears que un dia ens donaran un disgust terrible. Ara, tanmateix, ja res serà igual, i mai més oblidarem cap petit detall del nostre passat, ja que la clau que ho obre tot és clara: el genocidi català, en part executat en la pròpia guerra civil i sobretot a la postguerra, el va dissenyar i el perpetra el nacionalisme espanyol, ara emparat per la monarquia borbònica.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

Relacionats