EL MÓN DEL REVÉS

Luis Carrero Blanco, penúltim president del govern de l’Espanya franquista, fou executat per ETA el 20 de desembre de 1973. En la lògica política de l’època, executar un franquista, genocida i garant de la pervivència de la dictadura era un acte de lluita contra el règim i d’afirmació democràtica, que fou celebrat a la clandestinitat per mig país com recordem perfectament els qui ja tenim una edat. Em resisteixo a anomenar “assassinat” aquesta execució, i em resisteixo encara més a considerar que Carrero fos una “víctima del terrorisme”. Carrero era un botxí, una mala bèstia i peça fonamental d’una dictadura il·legítima i sanguinària mantinguda al poder a base de repressió, mort i terrorisme d’estat. Més aviat la seva mort, que per cert el convertí de cop i volta en el primer aspirant a astronauta de l’estat espanyol, hauria d’aplaudir-se i ser considerada dins de la tipologia del tiranicidi.
 
Els tiranicidis (vegeu els casos ben recents en termes històrics de Benito Mussolini, Nicolae Ceaucescu o Reynhard Heydrich, director aquest darrer de l’Oficina Central de Seguretat del III Reich i anomenat “el carnisser de Praga”) generen la seva pròpia èpica, i tenen un lloc de privilegi en les mítiques heroiques de diferents països. Walter Audisio, dirigent de la resistència comunista i executor de Mussolini, o Gica Popa, president del tribunal militar que féu executar Ceaucescu, són figures històriques respectades als seus països. Jan Kubis i Joseb Gaczik, botxins de Heydrich i posteriorment assassinats per les tropes nazis, són encara avui dia herois nacionals a Txèquia, la seva pàtria. Aquests casos exemplifiquen d’allò més bé la màxima aquella que diu que la història l’escriuen els vencedors. Però també haurien de consagrar allò que és normal en els països normals, que no és altra cosa que el dret a ridiculitzar i fer mofa de la memòria dels tirans.
 
A Espanya l'herència franquista de la transició impedeix veure tot això amb claredat. A Cassandra, una estudiant de 21 anys, el fiscal Pedro Martínez Torrijos li demana dos anys i mig de presó per celebrar a Twitter l'efemèride de l'execució de Luis Carrero Blanco, i per fer acudits de l'atemptat. En l'acta del fiscal s'afirma que els seus tuits contenen “greus missatges d'enaltiment al terrorisme” i l'acusa d'un “delicte d'humiliació a les víctimes”, recollit als articles 578.1 i 578.2, i 579 bis del Codi Penal.
 
Només el fet que algú pugui entrar a la presó per fer acudits d’humor negre ja és greu, però encara ho és més que una democràcia defensi els genocides i botxins de l'Estat de dret. Una democràcia de qualitat homologable a les democràcies avançades hauria de garantir el dret de qualsevol ciutadà a recordar amb joia i alegria la mort d'un líder de la dictadura franquista.
 
Però ja se sap, Spain is different. Spain és un país on les actituds premiades pel poder passen per anomenar fills predilectes de Badalona personatges públics que condecoren imatges de verges, faciliten matances com la del Tarajal, conspiren per fabricar proves falses adreçades a desacreditar polítics catalans i es vanten de destruir el nostre sistema sanitari. I a sobre, quan la ciutat ultratjada per aquest despropòsit corregeix l’error, li retira la distinció i diu amb bon criteri que personatges públics com aquest són indesitjables, mesquins i miserables, sempre surt el bocasses de torn a defensar l’indefensable i a enaltir el feixisme.
 
Spain és un país on un jutge franquista i un fiscal amb dèficit sever de comprensió lectora, en ple 2016, poden fer el més absolut dels ridículs perpetrant un interrogatori kafkià contra un regidor de Vic que no va fer altra cosa que exercir la seva llibertat d’expressió al ple municipal. I per bé que la denúncia, i per tant el pecat original, és atribuïble a un personatge infame anomenat Josep Anglada, un despropòsit d’aquesta dimensió no hauria hagut de prosperar mai i arribar a judici. Això mostra el grau (escàs o nul) de sentit comú existent a la judicatura espanyola i la seva orientació filorepressora. I segueix, a la sala de vistes, mostrant el grau de perspicàcia d’un fiscal que prefereixo no qualificar, que s’atreveix a farcir l’interrogatori de joies dialèctiques com aquella de “los huevos no se rompen solos”…
 
Massa indicis, senyores i senyors, d’una intolerable deriva dictatorial d’un país, Spain, que ja no destacava precisament per la seva qualitat democràtica. A més de fotre el camp cagant llets d’aquest país corcat i ple de fatxes, cal plantar cara davant d’aquests atropellaments contra la democràcia, la llibertat d’expressió i el seny més elemental! I, en qualsevol cas, cal impedir que els neofranquistes imposin el seu relat de la història…
 
 
 
Carles Feiner