Diumenge, 27 de novembre de 2022 - Edició 1585
La República

El meu vot serà per a Solidaritat Catalana per la Independència

Sempre m’he preguntat de què exactament serveixen les campanyes electorals… i potser millor viure en la ignorància de qui no troba la resposta un cop vist el panorama. La estupidesa […]

Gerard Ollé 17/11/2010

Sempre m’he preguntat de què exactament serveixen les campanyes electorals… i potser millor viure en la ignorància de qui no troba la resposta un cop vist el panorama. La estupidesa dels polítics i seguicis varis en aquests temps pre-electorals semblen no tenir límits. Us en posaria algun exemple però realment se’m fa difícil escollir-ne un d’entre els milions que inunden mitjans de tota mena en aquests dies on, folls per mantenir la poltrona uns i per reconquerir-la uns altres, l’espiral IQ negatiu sembla infinit.

Bé, doncs aquesta voràgine autodestructiva que vivim des de fa ja algunes setmanes i que, per sort, només haurem de suportar uns dies més, només s’entén des de la perspectiva de gent amb actituds vitals radicalment oposades a la meua. Són gent que deambulen com un pèndul sense cap ideologia definida esperant que apareixi el seu príncep blau i els sedueixi amb alguna de les tantes bajanades que vomiten els ‘pancarteros’ aquests dies (definició de ‘pancartero’: persona que no ha fotut mai nit brot (sovint sense estudis o amb estudis bàsics de jardineria, sense idiomes també) però que parla més o menys bé i que després d’haver fet importants treballs de sotataula (ja m’enteneu) se l’ha col.locat bé dins del partit polític de torn).

Doncs aquest segment de població que decideix a darrera hora si anar a votar o no i a qui sembla ser força important considerant l’esforç i diners que aquestes sectes anomenades partits polítics aboquen a les seues campanyes propagandístiques durant la campanya electoral. Senzillament increïble. Més enllà de la ignorància pura i dura no puc entendre que qualsevol individu d’un estat dels mal anomenats democràtics decideixi no anar a votar, i encara menys, que decideixi les darreres dues setmanes a qui votarà.

Bé, anem al gra, no és la intenció d’aquest article fer una reflexió sobre el nivell d’IQ de gran part de la nostra societat. El tema que m’ocupa és l’elecció personal, des del moment que va néixer, de donar tot el meu suport a Solidaritat Catalana per la Independència del Joan Laporta, L’Alfons López-Tena i l’Uriel Bertran.

Després de la segona traïció a Catalunya en forma de tripartit (sí! Jo també els vaig votar una segona vegada! Però no patiu, prometo que no tornarà a passar!) dels que abans s’anomenaven ERC, va quedar clar que l’independentisme quedava orfe. Acte seguit van aparèixer moviments locals com les CUP i, posteriorment, Reagrupament. Ambdós semblaven destinats a omplir aquest gran forat que alguns havien deixat a canvi de tocar cuixa una temporadeta. L’aposta de Carretero era boníssima (tot i que no li han faltat conflictes interns… encara recordo aquell dia que es va despenjar dimitint de Reagrupament) i més ho hagués estat si Laporta s’hagués unit al seu projecte, però no fou possible, hi havia diferències substancials entre els dos líders.

Una d’aquestes diferències era que en Carretero s’oposava a les llistes obertes que Laporta volia. Pels que no heu estat seguint a Solidaritat des del primer dia m’agradaria explicar-vos que el procés va ser d’una transparència que ni jo mateix em podia creure. Cada adherit va poder presentar la seua candidatura, ja fos individual o conjunta, i cada adherit també va rebre via electrònica totes les candidatures per poder-les evaluar abans de decidir el seu vot. Era un situació de total incredulitat, aquest procès em va fer sentir part d’una comunitat més que d’una secta, una comunitat que lluitaria de manera valenta i decidida per la independència de Catalunya tal i com confirma el nostre manifest electoral.

Perquè tal i com està Catalunya (financera, social, cultural, ecològica, moral, intel.lectual i industrialment enfonsada) només ens queda lluitar pel que és nostre. No hi ha cap altra fórmula vàlida que no sigui la independència (com bé s’ha demostrat amb l’estatut aquest que emocionava a tants i tants ignorants) i no hi ha una altra via que la declaració unilateral d’independència. Perquè vull viure millor, perquè no vull que em robin 20.000 milions l’any (i a sobre m’he de sentir que sóc insolidari!!), perquè no vull que m’imposin polítiques des de 600 km de distància, perquè vull sentir com es viu en un país lliure, perquè etc etc etc.

El meu vot serà per Solidaritat Catalana per la Independència (i fa mesos que ho vaig decidir).